Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la dessaladora de Moncofa i Xil-xes. Una infraestructura que va néixer fruit de la barbaritat urbanística i uns quants maletins. Sense oblidar ni perdonar el passat, la qüestió és que està construïda i ara té per davant dos grans reptes: qui la paga i com la utilitzem.
El PP i el PSOE s’han passat una dècada tirant-se la culpa mútuament sense buscar solucions, allargant l’angoixa, amb fugides cap endavant. Compromís fa anys que diem per escrit i en els fòrums que toca (Congrés i Senat) que és l’Estat qui ha de sufragar els costos i sobrecostos d’aquesta macroinstal·lació.I també tenim molt clar el com utilitzar-la ara que ja està feta.
Primer de tot, hem de pensar que la capacitat d’abastiment de la de-ssaladora no pot ser l’excusa per seguir construint de manera desmesurada. Per això s’ha de garantir que el seu ús estiga encaminat cap a un creixement sostenible. Els aqüífers, amb aigua de baixa qualitat a causa de la sobreexplotació, també han d’estar entre els beneficiaris. O dit d’una altra manera, l’aigua dessalada ha de servir de garantia per a sectors com l’agrícola. Precisament és aquesta la clau des de la qual començar a planificar què fem amb els recursos hídrics dels quals podem disposar. Aquests han de servir-nos en l’adaptació a les conseqüències del canvi climàtic. Cada vegada que posem la dessaladora en marxa, una mica però estarem minvant la qualitat de les costes. Sabem que és un instrument de lluita contra l’escassetat d’aigua però si l’usem amb coneixement, cosa que en massa ocasions brilla per la seua absència. Ha aplegat el moment de deixar de veure les dessaladores en termes econòmics, sinó socials i ambientals.
*Portaveu Compromís per Xilxes
