Aquesta frase no és meua, és del meu company Pau Ferrando , regidor benicassut, diputat provincial i albinegre fins al moll de l’os. Cada vegada que escriu sobre el nostre club acaba amb aquesta frase i crec que representa, i molt, la situació que estem vivint aquests dies i el que és el club esportiu Castelló.
Quan escric aquest article al periòdic Mediterráneo , encara no s’haurà celebrat el partit de La Rosaleda. No sé si encara somiem de pujar a Segona o no. Però sí que sé el que vam viure dissabte i com, davant la derrota, molts aficionats vam recordar d’on veníem, tot el que hem viscut i que aquesta setmana hem fet 98 anys d’història.
La veritat és que, sense haver de fer la vista molt cap enrere, en juny del 2017 el club estava a punt de desaparéixer. Quan Compromís vam arribar al govern de la ciutat ens vam trobar una presidència infame, la qual tenia un conveni baix del braç signat per Begoña Carrasco i la qual estava deixant morir el nostre club. L’obsessió del meu company Enric Porcar va ser fer tot el possible per evitar aquesta desaparició i va ser ell el primer regidor de govern que li va plantar cara a David Cruz després d’anys de despropòsits.
Aquells dies van ser molt intensos i crec que mai estarem prou agraïts al valor de Vicente , Ángel , Pablo , Pepe , Jordi i tot l’equip que van fer un pas endavant per fer-se carreg del club, assumint riscos enormes i encetant el camí que ens portaria fins ací, a estar parlant d’ascendir a Segona.
Recorde perfectament la primera reunió a l’ajuntament amb l’equip de Montesinos. Era l’estiu de 2017, la situació del club era molt pitjor del que podíem imaginar i el conveni amb l’Ajuntament havia vençut. En aquells moments, Cruz continuava al club, però l’aposta de Compromís era decidida: calia confiar en les persones que lluitaven per mantenir viva la flama de la nostra història. En acabar l’any, Montesinos va complir la seua paraula i Cruz estava fora. La il·lusió havia retornat a Castàlia i vam pujar a Segona B. Després vindria la temporada dels empats, eixa temporada duríssima de la qual ja parlarem en un altre moment. Segur que no sóc l’únic que va viure amb més intensitat mantenir la categoria en aquell últim partit d’infart que l’ascens de l’any anterior.
I ara, doncs ara ja ho saben. Castàlia està ple, hi ha afició, s’han pagat deutes, molts socis es fan accionistes, guanyem els partits, anem els primers... I arriba la covid-19. La lliga s’atura i anem els primers, la lliga s’acaba i som els primers i ens ho juguem tot amb el Logroñés.
No obstant la derrota de dissabte, molts aficionats i aficionades mantenen l’esperança intacta. Perquè ningú ens va garantir que seria fàcil, perquè ser del Castelló és patir. Falten dos anys per al centenari i el nostre club ha resistit l’impensable. Celebrarem cada gol, cada punt, cada jugada magistral. Perquè els i les albinegres sabem molt bé que la glòria no s’improvisa. H
*Albinegre i portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló
