Fa molts i molts anys vaig ser directora de la Casa d’Acollida de Dones Maltractades de Castelló. Prop de tres anys. Vaig deixar de treballar-hi quan una directora territorial va demanar a l’empresa que ho portava que m’acomiadara. El motiu? Hi ha gent que no permet als professionals desenvolupar la seua tasca. Veges tu, una «ximple pedagoga» li podia a una directora territorial. Se’m va ocórrer la peregrina proposta de demanar un espai de coordinació entre totes les persones i administracions que intervenien en violència de gènere. A qui se li acut? L’empresa, amb més bon seny que valor, em va oferir dirigir qualsevol altre dels molts centres que gestionava al País Valencià. Vaig rebutjar l’oferta i me’n vaig anar a l’atur. Amb la dignitat un poquet matxucada i les esperances de canviar el món intactes.
Són molts anys els que porte, d’una manera o altra, havent de treballar per la igualtat i participant de projectes d’actuació contra la violència masclista.
Cada vegada que en la meua feina per la igualtat he demanat coordinació entre els que intervenien ha estat impossible. Pot ser un canvi de nom obra tot un univers de possibilitats de treballar conjuntament i fer les coses bé.
Si li diem que encetarem «estratègies col·laboratives», igual canvien les coses. Com a concepte supera tots els entrebancs que la paraula coordinació suposa per a les persones obligades o forçades a coordinar-se.
A mi em passa quan diem de fer una taula de coordinació comencen a eixir-li a la gent llaguetes i picors. I desconfiança. I comencen a sorgir els dubtes: qui coordina? Qui és el coordinat? On ens coordinem? Qui alça acta?
Però estratègies col·laboratives obre tot un món de possibilitats.
Per començar estratègia és l’art de dirigir les operacions militars. És un procés que ens permet aplegar a una finalitat concreta. Un conjunt d’accions que es duen a terme per aconseguir una fi. Cal definir la finalitat. Tenim tots i totes les intervinents clar que volem acabar amb la violència masclista? O ja ens estaria bé amb què en la nostra zona no s’assassinara cap dona? Ens posem a programar accions perquè ens ho manen? O volem treure rèdit electoral de fer coses? Complicat. De com contestem a totes les preguntes pot eixir una realitat diferent. Hi ha respostes que es poden carregar una estratègia o acabar amb les ganes de col·laborar.
Mirem a veure si amb la segona paraula ens aclarim millor. Col·laborativa implica una intenció. Implica una relació entre iguals. Suposa un alt grau de pensar en els altres. És altruista, en el sentit que pot donar peu a un resultat del qual es pot beneficiar gent que no ha col·laborat. El resultat pot ser de totes les persones que han intervingut, i no sols d’una part. Quan parlem d’estratègies col·laboratives estem parlant d’estar disposades a aprendre en el camí, a modificar, a compartir coneixements, dades, punts de vista. Estem parlant de tindre clars els canals de comunicació, de tindre capacitat per a autorregular-se, de motivació... Desitge que tinguem molta sort en el procés de definir les estratègies col·laboratives que permetran atacar amb força la violència masclista.
*Vicealcaldessa de Castelló
