En la primera setmana de desembre d’aquest turbulent any 2019, Castelló de la Plana i Segorbe han acollit una important referència social i universitària: el Congrés Internacional Cultura i exili, organitzat per la Universitat Jaume I i la Fundació Max Aub, amb patrocini de la Generalitat Valenciana i com a recerca compartida dins el marc de Congressos Plurals Ochenta años después del exilio republicano 1939-2019, impulsats pel Govern d’Espanya. El procés de recerca sobre els exilis ha estat compartit amb més de 60 congressos científics: el més recent, en la Universitat de Bordeaux, ciutat de destí d’un dels exilis hispànics històrics: el de Francisco de Goya. I les sessions es clouran en la localitat pirinenca de Colliure, representativa de la memòria històrica amb la figura d’Antonio Machado, i de la recepció d’acollida de la Retirada republicana de l’hivern del 1939, i de successives generacions d’èxode hispànic (i en particular valencià, i castellonenc).

El fil de la inclusió de l’exili de la Segona República s’ha teixit amb les anàlisis de la significació dels tipus d’exilis viscuts, i de les figures més importants de la ciència, les arts, l’educació i el treball, sotmeses a la persecució i al silenci per la dictadura de Franco, i actives en el progrés de les societats d’acollida en l’Amèrica Llatina, França o la Unió Soviètica... Enmig d’aquestes referències, s’han debatut les cròniques plurals dels protagonistes aportades per Manuel Aznar sobre l’any 1939 -un any zero local i d’Europa, entre la derrota d’Espanya i la invasió de Polònia pels nazis. També, les reflexions d’Alicia Alted, En torno a las mujeres y el exilio, com de tots els exilis i les repressions poc estudiades sobre les dones. I una conferència preparada ex professo per Paul Preston, de la London School of Economics & Political Science, i la Càtedra d’hispanisme Cañada Blanch (empresari de Borriana amb exili familiar a Londres), traçant tres moments crucials del període 1939-1940 entre Espanya i França: la desfeta i l’èxode de l’hivern del 1939; la persecució franquista i nazi dels polítics derrotats àdhuc en l’exili; i la primera resistència infructuosa, de l’exili i de l’exili interior.

La memòria i la crítica literària s’ha analitzat en el Congrés amb la perspectiva dels tres estats tèrmics i morals de la poesia, Antes, durante y después de una guerra, aplicat a les Generacions del 1927 i el 1936 per Jorge Urrutia (fill del poeta Leopoldo de Luis, ferit convalescent en un dels hospitals valencians vinculats a les Brigades Internacionals). I amb la peripècia tragicòmica dels escrits de Max Aub des de Mèxic contra Franco, segons Pedro Tejada; els exilis valencians sintetitzats per Josep Palomero; i els gallecs constructors d’Amèrica explicats per Xosé Riveiro. O els exilis de la llengua, en crònica de Vicent Pitarch, aplicada especialment a Pompeu Fabra. També s’han assumit l’enciclopèdia memorial d’Antonio Altarriba i de Sento Llobell sobre la historieta i el còmic contra la Guerra i el franquisme. I el cinema, a través dels ulls infantils de la pel·lícula mexicana En el balcón vacío, de Jomi G. Ascot. I especialment, la narrativa europeista escrita des de la Plana: Volver a Canfranc de Rosario Raro, sobre el període nazi de control de la frontera del Pirineu; Després venen els anys, de Maria Folch, una biografia afectiva entre nacionalitats assetjades pel feixisme; On dormen les estrelles, de Joan Garí, en tant que significació general d’esdeveniments locals en el principi de la Guerra Civil; la important referència de Pasqual Mas sobre Almassora i el País en La cara oculta de la lluna; i les meditacions de Vicent Usó sobre si és possible el retorn de l’exiliat (en La cançó de la terra estimada), els factors genèrics de totes les guerres (Crònica de la devastació) i la interpretació factual del franquisme a escala local (Les veus i la boira).

És a dir, que els estudis històrics i culturals no conclouen amb l’anàlisi de les personalitats de l’exili. I el programa científic del Congrés, que s’enriquirà per al llibre resultant amb les significatives comunicacions presentades, ha pogut plantejar perspectives generals, històriques i culturals, de la segona part del segle XX, a Europa i a l’Amèrica Llatina. I almenys tres implicacions hi són absolutament actuals, actives i rellevants. La primera: cada societat, cada ciutat, en el període de les emigracions polítiques -se’n diu en rus, politemigranty- del segle XX, va perdre les més qualificades figures, les quals, en canvi, van transterrar les seues contribucions al progrés de les societats d’acollida. La segona: l’estudi de l’exili s’amplia a la noció plural d’exilis: el de l’anònima majoria no reconeguda en els estudis de figures destacades; el de l’exili o l’emigració interior, i altres conseqüències de la supervivència a la repressió o l’assassinat; el de l’exili de les dones, tractades tantes vegades com a simples acompanyants o silenciades forjadores de la convivència diària... I la tercera: cal tindre en compte que, històricament, el concepte de desterrament, d’exili, etc... permet traçar interpretacions del significat de la cultura per a cada societat i per a les relacions internacionals, tant si tractem, per referència a les nostres cultures, d’exemples com Ovidi o Joan Lluís Vives, Goya o Machado, Margarita Xirgu o Guillermina Medrano... i referències valencianes, com José Royo o Vicent Sos Baynat, Max Aub o Artur Perucho, Antonio Soriano o Diego Perona. I al mateix temps, impliquen la consideració dels problemes més rellevants de la societat actual: ara mateix, al Mediterrani o a Venezuela o a Síria; entre les exclusions o les opressions socials i nacionals, o per la gestió antisocial de la globalització...

*Departament de Filologia i Cultures Europees de l’UJI