Aquesta setmana, el 27 de març com cada any, s’ha celebrat el Dia Mundial del Teatre. Enguany, per commemorar el 70è aniversari de l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i posar en relleu el caràcter intercultural i internacional del teatre i de l’ITI, el Consell de Direcció ha seleccionat cinc missatges de diferents autors, un per cadascuna de les regions UNESCO: Àsia-Pacífic per Ram Gopal Bajaj, d’Índia; Països àrabs per Maya Zbib, de Líban; Europa per Simon McBurney, del Regne Unit; Amèrica per Sabina Berman, de Mèxic; i Àfrica per Wèrê Wèrê Liking, de Costa d’Ivori.
Els cinc manifestos s’han traduït a un bon grapat d’idiomes, els podeu consultar fàcilment a través d’Internet. Tots assenyalen el teatre com un art viu que des de la nit dels temps ha arribat als nostres dies igual de sacsejat o fins i tot més que en altres èpoques. Reanimar el teatre és l’obligació dels qui ens dediquem a les arts escèniques des de qualsevol àmbit, perquè el teatre és expressió de llibertat i sempre parlarà del mateix, de nosaltres, de la condició humana, de les nostres misèries i de les nostres grandeses. En aquest sentit, Arthur Miller sostenia que «el teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta amb ella mateixa», possiblement aquest siga un dels motius que tant incomoda els poders establerts. És més habitual del que hauria de ser que comediants es vegen sotmesos a estranys judicis i els toque respondre penalment per algunes interpretacions i no cal citar-ne exemples perquè si furgueu en les notícies, en trobareu casos de sobra. Potser això responga al que deia Bertolt Brecht: «molts jutges són tan incorruptibles que ningú pot induir-los a fer justícia».
Tot passa, però el teatre sobreviu en un temps, el nostre, en el qual l’estat actual de la comunicació, amb les noves tecnologies, fa que l’espectacle en viu es trobe afectat pel seguit de mitjans de comunicació habituals i altres sistemes de tot tipus, com les xarxes socials. Un desplegament que sembla que som la societat més ben informada de la història de la humanitat.
En realitat no és així, no estem informats, el que estem és entretinguts per uns sistemes de comunicació controlats pel voraç sistema neoliberal que no vol perdre cap dels seus privilegis. El teatre, si més no una part, pot mantenir-se al marge i ser aqueix pensament crític que no està en altres formes de comunicació, sempre ha estat una eina de reflexió i coneixement, sovint no ha interessat al poder polític, però sí que ha intentat utilitzar-lo en totes les èpoques. És un art amb un horitzó de futur ampli perquè hi ha molta gent que no hi ha anat mai, però qui descobreix aquesta emoció singular que embolcalla la bellesa d’aquest misteri tan difícil de contar des de fora, ja sempre es deixarà seduir per la forma com el teatre reflecteix el món que ens ha precedit, el contemporani i el que potser vindrà.
FIXEM-NOS EN en un text extret del Coriolà de William Shakespeare on Meneni Agripa, amic de Caius Marci Coriolà, tracta de calmar paternalment l’abús polític que pateix el poble:
Meneni
--Voleu combatre les adversitats i us llanceu de cap i difameu els timoners d’aquest Estat que vetllen per vosaltres com uns pares, maleint-los com si foren enemics.
Un ciutadà
--Què vetllen per nosaltres? Encara és l’hora que ho han de fer. Permeten que nosaltres passem fam i els seus graners estan atapeïts de blat, publiquen edictes sobre la usura per donar suport als usurers, revoquen diàriament qualsevol decret sensat contra els rics i treuen lleis més severes cada dia per encadenar i reprimir els pobres. Si no se’ns mengen les guerres, ho faran ells, aquest és tot l’amor que ens professen.
Shakespeare ens parla de la manca d’escrúpols, de com fer a les víctimes culpables, de la manipulació de les masses, de fer política atenent els interessos particulars per damunt dels col·lectius i de la mala gestió dels polítics romans que per tapar la seua corrupció es fan passar pels salvadors de la pàtria. Si llegiu l’obra, veureu que tot i estar escrita en l’Anglaterra de principis del segle XII i tractant de la Roma d’abans de Crist, segurament per parlar de la situació de l’Anglaterra de l’època, avui no caldria anar massa lluny per a trobar-hi paral·lelismes.
Així és el teatre i per això hem de treballar per salvar-lo, perquè si no el teatre no ens salvarà a nosaltres i els humans esdevindrem alguna cosa així com éssers low cost fabricats en sèrie amb pensament únic, un conglomerat gregari de gent anul·lada individualment.
És, per això, que cal aprofitar la recent celebració del Dia Mundial del Teatre per a reivindicar la seua immortal ànima, el relleu que mereix, més espai públic per a les arts escèniques i també un tracte més generós en els mitjans de comunicació públics i privats perquè sense cap mena de dubte redundarà en benefici de l’interès general de la població.
Federico García Lorca va manifestar que «el teatre és una drecera pedagògica», aprofitem aquesta drecera tan infinita com diversa per assaciar les nostres curiositats, per potenciar la nostra sensibilitat i com a eina d’aprenentatge. Llarga vida al teatre que ha mantingut encesa la flama del foc de la creació a través dels segles!
*Director artístic del Paranimf de la Universitat Jaume I
