Aquesta expressió utilitzada i convertida en hastagh, pel periodista Gerardo Tecé, en l’última setmana, crec que és la més apropiada per explicar el que hem vist i escoltat en el Congrés aquests dies. Crec que hem vist tantes coses, que un ja es troba totalment fóra de lloc, com si fos un ésser estrany i alié a aquest soroll insuportable que generen alguns des del faristol del Congrés. I al mateix temps sent un enorme orgull de les mostres d’honestedat i els discursos valents, d’aquells que amb les seues paraules aconsegueixen representar-me a mi i a centenars de milers.
Amb el poc temps que he tingut per meditar sobre com ha anat la investidura, el primer que em ve al cap és el terror que em produeixen la immediatesa i l’exageració. La immediatesa, perquè no ens dóna temps per la reflexió, perquè com comentava amb Xus Sempere, ja no importa el que digues, l’endemà pots dir el contrari i no passa res.
Els líders polítics, ja no tenen paraula. Ni s’esforcen a explicar el canvi de la seua opinió. Ara, sembla que és més important un tracking, un zasca o un meme que fer polítiques que realment transformen i donen solucions als problemes de la societat.
A l’altra banda està l’exageració. Acompanyada d’amenaça, d’exabruptes. Vagen vostés a saber d’on alguns han tret les idees que hem escoltat de l’extrema dreta aquests dies. La seua exageració és tan gran que mesures tímides i poc ambicioses semblen tota una epopeia de les forces progressistes.
Definitivament, podem dir que el Congrés està ple de polítics que no entenen la democràcia, el diàleg o la discrepància. Però, sobretot, no entenen que els altres que no pensen com ells també tenen dret a governar. Aquesta és la pitjor classe de polítics: aquells que creuen que el poder és el seu patrimoni. I d’eixos en tenim també a nivell local i autonòmic.
Enmig de tot açò, però, hem trobat un raig d’esperança, per a creure que podem fer les coses millor. És la veu que diu que hem de tenir un finançament just per l’educació i la sanitat, que cobrarem la dependència, que el corredor mediterrani és necessari per a la nostra indústria, que l’Estat rescatarà les dessaladores, que legislarem contra el canvi climàtic, que garantirem les pensions, que l’Estat ha de defensar la nostra taronja... És la veu de Compromís al Congrés, és Joan Baldoví.
Per mi, aquest Govern de coalició arriba tard, quatre anys. Hem hagut de vore com Sánchez plantava a Iglesias per anar-se’n amb Rivera, dues repeticions d’eleccions, hi ha hagut la moció de censura a la corrupció i una batalla mediàtica en ple estiu.
Ara, arriba un nou temps, i Compromís estarem on sempre hem estat. Amb el seny d’aquells que volen fer polítiques valencianistes, ecologistes i progressistes, per al nostre país i la nostra gent, perquè no obstant tot el que hem vist, hi ha que seguim creient en la política com eixe art per aconseguir la justícia, la igualtat i la felicitat de les persones.
*Portaveu del grup municipal Compromís per Castelló i diputat provincial
