Fa vora vint anys, la Universitat de València, a través del Jardí Botànic, va realitzar una exposició titulada Aigua i Paisatge. El territori valencià i els seus recursos hídrics. D’aquella exposició, de la qual era comissari Ramon Folch, s’hi va derivar un llibre ple d’articles d’especialistes en àrees molt diverses, els quals alhora van retratar la nostra relació amb aquest líquid element, indispensable per a la vida.
De tots aquells articles, em va cridar especialment l’atenció el de Carles Sanchis, del Centre Valencià d’Estudis del Reg, de la mateixa Universitat de València i que duia per títol Els nous paisatges regats. Carles Sanchis destacava la degradació de les hortes urbanes durant el darrer quart del segle XX, però també de les marjals, dels rius i barrancs; un fenomen que s’ha produït paral·lelament al desenvolupament de nous regadius. S’hi insisteix en el fet que el nostre territori mostra un marcat contrast entre uns paisatges renovats i uns paisatges degradats, com podem comprovar a Vila-real.
Al País Valencià, modernes explotacions de tarongers han escalonat el perfil de les serralades costaneres. Són iniciatives milionàries, associades a la distribució d’aigua per degoteig. Aquest deliri està comportant la saturació del mercat de cítrics i la ruïna de les explotacions familiars.
L’estalvi d’aigua pel reg per degoteig es calcula en un 30%. Ara bé, és una proporció d’aigua que no comptabilitza la que ja no s’escorre ni s’infiltra. És un guany que altres perden? Cal, per tant, una mirada ecosistèmica, desconeguda per l’hidraulisme espanyol del segle XX. El valor de l’aigua transcendeix la seua importància econòmica: és un conjunt d’usos, recursos i memòries de natura i cultura. Cal una Nova Cultura de l’Aigua!
*Regidor de Compromís per Vila-real
