Quan els deixebles van escoltar per primera vegada l’anunci de la Resurrecció de Crist, la seua reacció va ser de dubte i incredulitat. La notícia era tan inesperada i sorprenent que es resistien a creure als qui l’anunciaven. Les posteriors aparicions van desencadenar en ells un procés pel qual van ser recuperats per a la fe.
L’experiència d’haver conviscut amb el Senyor abans de la seua passió, però sobretot d’haver-lo vist ressuscitat, i la fe compartida és el que està en l’origen de l’Església. Els mateixos que en la passió havien abandonat Jesús i s’havien amagat i dispersat per por, es reuneixen de nou. La Resurrecció de Crist, a més de recuperar als deixebles per a la fe, va suposar la reconstrucció del grup com a comunitat dels creients. Entre ells hi hauria diferències, com en tot grup humà, però en la comunitat nascuda de la Pasqua, la fe que els uneix és tan forta que converteix les diferències en una cosa secundària. Això hauria de ser també el normal en la vida de l’Església: que per als cristians la fe fóra tan important que les diferències que puga haver-hi entre nosaltres, mai tinguin força per dividir-nos.
La fe compartida porta a una mateixa missió. Des del primer moment, la vivència d’aquesta missió amb autenticitat, amb convicció i sense por a patir per ella (mai a fer patir als altres) és el que caracteritza l’Església nascuda de la Pasqua. La fe es té per a anunciar-la, i una fe que no és anunciada i testimoniada acaba morint.
La celebració de la Pasqua d’enguany està marcada per la situació que estem vivint. De fet, moltes celebracions que habitualment tenim durant aquest temps, com les primeres comunions o l’administració del sagrament de la Confirmació, hauran d’ajornar-se per un altre moment. Que això no mate la nostra fe i testimoniatge, sinó que els enforteixi.
*Bisbe de Tortosa
