Si l’oració és el lloc on el creient, que ha estat fet fill de Déu pel baptisme, expressa i creix en la relació filial amb el Pare, aprendre a pregar no consisteix únicament en l’assimilació d’unes tècniques de concentració, sinó que és un procés que no es pot separar de la vida dels fills de Déu que comença i es desenvolupa en el si de l’Església. D’ella rebem tant la fe com el llenguatge en el qual aquesta s’expressa i arriba a ser comprensible per a nosaltres; també en ella l’Esperit Sant «ensenya a orar als fills de Déu» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2650) i aprenem a resar assimilant el llenguatge de l’oració, que no és altre que el de la fe.
L’oració, sent un acte personal, no és per al creient una activitat viscuda d’una forma individualista: quan el cristià prega ho fa sempre com a membre del Cos Místic de Crist, que és l’Església. Els llocs on aprenem a orar no poden ser altres que aquells en els quals ella expressa la fe. En primer lloc, cal esmentar la Sagrada Escriptura, doncs «parlem amb Déu quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines» (Concili Vaticà II, DV 25). En segon lloc, aprenem a orar eclesialment en la litúrgia. Com tots sabem, el centre de tota la litúrgia de l’Església és l’Eucaristia, que és «font i cimal de tota la vida cristiana» (Concili Vaticà II, LG 11) i, per això, l’oració més important.
És important també conèixer als grans mestres d’oració que ha hagut al llarg de la història de l’Església (com a santa Teresa de Jesús , sant Joan de la Creu o santa Teresa de l’infant Jesús , per esmentar alguns d’ells). El testimoniatge de les seues vides i els seus escrits ens ensenyen a orar.
Un creient que vol aprendre a orar ha de mirar a la Mare de Déu. Ella és un model d’oració en tots els moments de la seua vida, des de l’Anunciació fins al moment dolorós de la Creu i l’alegria plena de la Pasqua. Ella és qui ha inspirat i continua inspirant sempre a tots els autèntics mestres d’oració. H
*Bisbe de Tortosa
