En principi, un mapa representa una part del territori en dues dimensions sobre un determinat suport. Però això, que pareix tant evident i senzill, no deixa de ser una certa fal·làcia encara que no una mentida pura i flagrant. La pura imatge representativa d’una porció de la terra (o d’un planeta, o de la lluna) no deixa de ser una forma d’interpretar el món que tenim els humans i les seues limitacions.
Quan ho fem, i ací ens referirem de manera principal a les formes representatives en suport paper, en algun dels diferents formats amb què avui les tecnologies ens permeten, no estem senzillament representant un racó d’espai i prou. Hi posem, en el seu disseny, totes les concepcions culturals, socials i polítiques que impregnen el nostre coneixement. Tant l’individual com, i principalment, el col·lectiu. És a dir, que un mapa comporta un compendi de coneixements acumulats a través segles però també una forma de vore les coses ara. I de l’entorn immediat o no.
L’etimologia del mapa és mappa, del llatí, i era una simple banderola usada per a fer senyals al coliseu romà. I dels seus orígens, fa uns 4.500 anys segons una tauleta d’argila, hem passat a Google maps i els diferents suports analògics i digitals. S’han fet mapes per a durar una eternitat i d’altres han estat momentanis com els representats per poblacions dels deserts dibuixades sobre la sorra o els fets amb bastonets per societats de cultura nàutica del Pacífic oriental.
Tot això vol dir que l’evolució ha estat constant i produïda principalment amb finalitats pràctiques. No solament de coneixement especulatiu sinó, i principalment, per a mostrar poder per part dels qui n’encarregaren o dissenyaren els mapes. Poden ser per tant de molta diversitat: mapes físics, polítics, topogràfics , militars, cadastrals... La cartografia és la branca que estudia els mapes.
Del passat coneixem alguns dels cartògrafs més rellevants. Des dels clàssics com Ptolomeu i Estrabó o Ben Idrissi, als de l’Edat mitjana i més recent com l’escola mallorquina amb Abraham Cresques o Juan Caboto, venecià al servei d’Anglaterra, i el flamenc més conegut com Mercator, tots ja del segle XVI. Després ja són treballs col·lectius.
Una part importantíssima en la representació gràfica dels mapes ha estat, principalment, les il·lustracions. Qualsevol persona mínimament interessada en disseny, grafisme o semiòtica les pot trobar (via internet es pot accedir a bones col·leccions cartogràfiques). També als simples amadors de la cartografia els resultarà interessant i divertit encontrar inscripcions com Hic sunt draco per designar llocs desconeguts en un període històric determinat. Espais en blanc amb el títol Terra incognita i dibuixos d’allò més fantàstics d’animals, botànica o productes de la simple imaginació del dibuixant. Hi ha per a tothom.
Els mapes actuals han deixat de banda la imaginació, són més racionals i pragmàtics tal i com és avui la nostra societat, la qual cosa no vol dir que no hi hagen igualment grafismes d’una manera o una altra. La simbologia en els mapes d’avui té una especial rellevància perquè és la ferramenta que ens facilita la lectura. També ho és l’escala. Indicador importantíssim per a mesurar millor, des de l’òptica de l’usuari convencional, el territori i les seues dimensions.
Hem dit més amunt que els mapes representen una forma de poder. I podem concretar que en un mapa se’n manifesten, com a mínim, tres: el científic, l’econòmic i el polític. El primer és qui estudia el medi a través dels geògrafs (que tot s’ha de dir, de vegades han estat corregits en el seu treball per navegants o exploradors). El poder econòmic és, en aquests temps, l’organisme o entitat que el demana, que fa la comanda. El tercer és el polític que, finalment és qui concreta els treballs anteriors i el produeix. La seua materialització sol fer-se per organismes estatals amb els seus interessos particulars. Territori d’enorme complexitat per la importància que tenen en les geoestratègies en el discurs global en que estem immersos avui.
Els mapes, tots, tenen una intenció clara. Tant se val que en siga un de turístic, un com el militar, o el d’ús particular com el que serveix un organisme o una institució. I, al darrere, podem constatar amb relativa facilitat, perquè el conjunt de la representació ho manifesta a les clares, el poder que l’ha manat fer. I això es vorà en la forma de transcriure la toponímia local o en la preponderància que se li dona a un aspecte o un altre del dibuix. La intenció, per la seua banda, respon a un discurs planificat i no, generalment, a un desig esporàdic de qui l’ha encarregat. Els camins dels poders fàctics són enormes i poden ser subtils també.
A ma casa tinc penjat un mapa físic de la Península Ibèrica a escala 1:1.250.000, i que mesura 90x120 cm. Editat en mode decreixent segons consta en un requadre important dalt a l’esquerra, pel Govern d’Espanya, el seu Ministerio de Fomento i, finalment, per l’Instituto Geográfico Nacional. És un mapa bonic, amb relleu, acolorit i, com que és físic, em permet vore amb facilitat aquells llocs què són de muntanya o del pla.
Quines altres característiques hi podem vore?
Sobre aquest territori tan divers en tots els sentits, físic, polític, cultural, s’hi han dibuixat aquells detalls que corresponen als interessos de qui l’ha manat fer. En realitat el conjunt és una narració coherent i clara. I una pregunta que em faig en observar-lo, és ¿per quins set sous no hi ha un altre mapa físic diferent a aquest? Un mapa no projectat amb el sistema Mercator o un amb els punts cardinals invertits o sense carreteres? Perquè el poder està interessat només en uns aspectes determinats.
Però mirem de prop el mapa. En una primera visió observem que un mateix conjunt inclou espais territorials diferents: Europa i Àfrica (a la part inferior del quadre) Dos continents! En un sentit polític podem apreciar l’existència de diferents estats: Espanya, França, Andorra, Portugal, Algèria i el Marroc. En el mapa es representen de manera clara i rellevant les diferents fronteres estatals. Això ha de quedar clar, claríssim perquè qui ha fet el mapa és l’Estat espanyol que, no ho oblidem, ha mantingut guerres contra tots aquests veïns (llevat d’Andorra) en temps no massa llunyans. Els estats no solen ser entitats pacífiques.
Els humans hem tingut la necessitat de crear-nos espais grupals propis per diferenciar-nos de la resta. I crear a dintre seu un modus vivendi propi tot i que conquistes i batalles han trastocat sovint de manera important i catastròfica eixe desig d’un espai per viure en pau. D’això en sabem els valencians que tenim memòria històrica.
En aquest mapa però, tot això no existeix. Perquè la història, també la geogràfica, l’escriu el poder. Llegir els mapes dona per a molt. Només cal observar-los amb deteniment i un pessic de crítica.
*Sociòleg
