Encara és divendres però ja podem dir que la paraula de la setmana és madrileñofobia. És una còpia de la turismofobia de l’estiu del 2017, una d’eixes invencions que estaven tan de moda i eren tan utilitzades que inclús algun director de premsa digital inconscient la va assenyalar com a motiu dels atemptats de la Rambla aquell terrible 17 d’agost.

I hauré de començar l’article deixant clar, que quan escolte «Madrid me mata», jo pense en el mític local de La Movida de Malasaña. Madrid és on vaig gaudir del musical de Cabaret amb la meua parella, marcant el ritme amb el peu al primer compàs, i no ho pense oblidar mai. Coneixem tant a través dels mitjans la capital d’Espanya que és quasi com si fóra casa nostra.

Però per diferents motius, la ciutadania de Madrid, i en especial la seua presidenta autonòmica, se sent agredida, menyspreada, insultada... I han tingut la necessitat de crear aquesta nova paraula, «madrileñofobia», per poder etiquetar tots aquells comportaments, comentaris, opinions o arguments que consideren un atac.

Els perjudicis no aporten res i han de comptar amb el nostre rebuig. No podem negar que existeix certa tírria a les actituds que alguns habitants de Madrid manifesten quan vénen de vacances a la nostra costa. Però definir-lo com una fòbia, és exagerat, i sobretot reduccionista.

El que sí que és cert és que si en els darrers temps ha crescut el rebuig a l’actitud de Madrid, és perquè l’Espanya Buida naix d’uns governants que tenen una visió urbanita i centrista de la realitat i que pensen més en el que passa dins l’M-30 que en la resta de l’Estat.

Mentre ací encara no tenim el Corredor Mediterrani, bàsic pel desenvolupament del nostre teixit productiu, l’Estat ja li ha fet a Madrid totes les línies d’AVE perquè siga més fàcil centralitzar les empreses i anant buidant la resta de territoris.

A més, la comunitat autònoma de Madrid fa anys que practica el dumping fiscal a la resta de les autonomies. Les empreses no sols fugien de Catalunya, també d’Andalusia i de la nostra comunitat.

Jo sóc dels que m’emocione amb Las Meninas i quasi plore amb El Jardí de les Delícies d’El Bosco. Però la realitat és que Patrimoni Nacional inverteix i molt en la capital, mentre que ací l’arxiu històric provincial ha semblat autèntica quimera durant dècades.

MADRID HO absorbeix tot. No neva en Espanya si no neva en Madrid. Sabem el nom dels seus regidors i alcalde, de la presidenta i els consellers, però desconeixem els nostres, que són els que gestionen i fan les polítiques que ens afecten.

Va arribar la covid-19 i el govern de l’Estat no es va atrevir a confinar el principal focus de contagi perquè era Madrid, amb el que va suposar en l’expansió del virus per la península. No és madrileñofobia demanar més recursos sanitaris (és a dir, diners) per lluitar contra la pandèmia. No és madrileñofobia obrir un debat sobre el model radial d’Estat, que no és el que volem. Mala setmana per a la democràcia i mals temps per al diàleg.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló