Totes les dones hem sigut, som o serem, en un moment o un altre, víctimes de la violència de gènere. Potser no ens maten, colpegen o ens deixen un morat, però el menyspreu, l’insult i les faltes de consideració són freqüents. Que et tallen quan parles, que les teues idees no es tinguen en compte. Dones invisibilitzades, treballs invisibilitzats, investigacions a nom d’altres… Les dones no estan als llibres ni a la història. Quan les xiquetes van a escola, a quantes dones estudien? Quins són els seus referents científics, esportius, històrics?

Vivim en una societat assentada en la legitimació de diferents formes de violència amagades en valors com ara el poder, la força, la competitivitat, la jerarquia o l’èxit.

Ens pareixen normals i fins i tot desitjables. Lògic perquè, com es mostren les persones reconegudes, les que tenen poder i influència? Persones? No, els homes.

Ens hem socialitzat en el codi masculí i busquem els paràmetres d’igualtat codificats en claus masculines. La mesura són els homes i allò que fan. Si les dones volem assolir nous espais en política, pareix que haja de ser amb eixos comportaments atribuïts als homes, que són els que es premien i es reforcen. Quan ens comportem així, «com els homes», exigint i imposant, som histèriques. Ells, contundents, masculins. Saben el que volen i ho agafen. Algunes, de totes aquestes situacions ens n’eixim prou bé. A d’altres les maten. Els homes també són víctimes de l’androcentrisme. Els fa perdre paper en l’important molt de les activitats de cura, que no tenen valor. S’ho estan perdent.

Les desigualtats per raó de gènere són evidents i alimenten la violència contra les dones. La violència de gènere és un procés sistemàtic i continu, que pot començar disfressat d’estima i atenció quan és tan sols control i progressiu aïllament de la dona, per a continuar sempre amb desqualificacions i violència psicològica. No són xicotetes formes de masclisme. Són moments inicials de l’escalada de violència que poden anar acompanyats de violència física fins a la mort. Una de les majors trampes és considerar que la major part del maltractament és lleu; si ho acceptàrem, només es consideraria delicte quan hi haguera agressió física amb lesions. O, com passava temps enrere, feien falta almenys dos comunicats mèdics de lesions per considerar-se violència i que la policia començara a actuar. Però encara se segueix culpabilitzant les agredides d’haver «provocat» l’agressió. Per no ser submises, per no callar, per no tragar.

Pensar que un insult, una espenta, ridiculitzar la parella, controlar-li les amistats són qüestions lleus, és legitimar la violència. Responsabilitzar les dones, considerar-les mancades de capacitat per respondre a les agressions fa que la responsabilitat dels agressors es diluïsca. Cal que canviem els conceptes, que cadascuna de nosaltres, fem sabedor el nostre entorn que no deixarem passar ni una, que no riurem les gracietes del company de treball ni taparem cap desigualtat. Que farem evidents tots aquells comportaments que perpetuen el model de dona submisa, inferior, culpable. Que ajudarem totes les dones a ser tan conscients com nosaltres. Prou de col·laborar amb el nostre silenci. Ja és moment de començar a respectar-nos.

*Vicealcaldessa de Castelló