Fa anys la sola presència d’una persona de color negre pels nostres carrers hauria fet girar el cap a més d’una persona. Eren uns altres temps, i vore forasters o gent estrangera, abans que s’iniciara l’allau de turistes, era un fet inusual a les nostres ciutats. Ara, per sort , ja no és així. I arreu de les poblacions, menudes i grans, de totes les terres valencianes la multitud de gent nascuda més enllà de l’espai valencià ens deixa vore africans i africanes, que viuen ací amb una certa normalitat. Relativa només en molts casos. La gent negra o magrebí que veiem solen ser persones joves. I amb una certa imatge aproximativa podem imaginar com han arribat fins ací. Massa vegades ha estat de manera dramàtica i mortal. I malgrat les seues experiències terribles , a la mínima, tenen un somriure als llavis. Tal vegada perquè han arribat a una incerta terra promesa? Per què solen ser persones joves les que veiem? Són els més forts, sans, tant ells com elles, els qui han pogut reunir diners per pagar l’alt preu que els ha permès fer el salt fins Europa. Són persones que, per una altra banda, i fet ben important, han deixat enrere una família, uns amics, uns paisatges i també unes costums i forma d’entendre la vida. Que sol ser molt més col·lectiva que a casa nostra.
A l’Àfrica, ja siga la més propera formada pels països del Magrib ( Libia, Tunisia, Argelia, Mauritània i el Marroc) o al que vagament es titlla com a Àfrica subsahariana, que inclou aquells que van en la franja del Sahel des del Txad a la part oriental fins al Senegal en l’occidental, tots tenen unes cultures què, sent diferents per llengua i per habitat, mantenen un grau considerable de consistència civil a través del sentit comunitari tant de la família com de la mateixa societat.
Un exemple dels meus records africans que ho demostra és aquest: a Burkina Faso jo vivia amb els religiosos de Castelló que treballaven allà. Un dia van arribar taronges, fruita allí considerada un tresor considerable i cosa excepcional entre tota la gent. En van repartir entre alguns xiquets i xiquetes. M’havia fet amic d’una d’elles que em seguia arreu. Aquella jornada vaig haver d’anar fora del poblat i la sorpresa va ser que en tornar, Fatumata, que tindria uns 10 anys, m’havia esperat durant tot el dia per compartir amb mi la seua taronja. No era un cas d’excepció ni molt menys.
Per fer-nos una idea del nivell de pobresa material, educacional o sanitària en què estan immersos aquests territoris podem tirar mà d’una de les noves formes que s’han triat per donar una visió ràpida de la situació que tenen tots aquests estats tan dèbils com a tals. L’Índex de Desenrotllament Humà, que mesura molt millor que el PIB per càpita, i que posiciona de l’1 als aproximadament 200 països del món quin lloc ocupen. Del millor situat, el cas de Tunísia al lloc 77 de la taula o els 85 d’Algèria i el Marroc, que ja passa al número 121, fins arribar els situats en els darrers situats del món amb els números 166 de Togo, 166 del Senegal el dramàtic 185 de Burkina o 175 de Mali per arribar al 186 del Níger. És moment de recordar que Espanya ocupa la posició 19.
Els meus records d’Àfrica, des dels més llunyans als mes recents que daten de l’any 2017 tots tenen aquest denominador comú: la sensació que la vida africana, en totes les seues vessants, des de l’acció política més sofisticada a la vida familiar mínima és molt comunitària. Instància familiar què, a terres africanes, d’una manera o una altra apareix com allò que entenem per família extensa. Germans, pares, fills o cosins i també persones que, tot i no tindre un vincle sanguini són considerades, ni que siga per un temps indefinit, part integrant de la família.
És per aquest motiu, entre d’altres que no podem explicar ara, que aquest sentit del comú, de la comunitat des d’una òptica social però també cultural, de costums i hàbits on les societats africanes, ja siguen musulmanes, cristianes o animistes expressen la seua imago mundi. I què pot passar quan aquests joves que veiem pels nostres carrers perden les referències socials que han compartit i que formen part de la seua manera d’entendre la vida? En una primera estància ha de resultar evident que sofreixen per eixa manca de caliu. Molt sovint eixos joves han mamprès l’aventura de l’emigració de manera solitària. I, arribats ací on tot els és diferent, han de fer-se un camí.
Una de les solucions, la que ix de manera espontània a falta d’altres suports que solen ser escassos per a les necessitats bàsiques de tipus social, encara que no tant en el purament material, és crear lligams. Amb els qui tenen més propers per raons de raça, experiències i llengua.
No és fàcil construir-se un entorn mínimament favorable. Que els puga permetre un desenrotllament humà conforme a les seues expectatives. I no és que esperen massa: són gent acostumada a acceptar el que ve, a viure amb pocs bens materials i socials. Però la mancança de les bases ètniques i familiars mínimes tenen un cost elevat que suporten amb un estoïcisme que no pot sinó sorprendre’ns. Les memòries africanes, les que tinguem cada un de nosaltres, ja siga per experiència pròpia o per les que hem acumulat per visions televisives o per relats del nostre entorn, ens han de fer reflexionar.
En primer lloc si pensem que nosaltres, els valencians i valencianes també hem hagut d’emigrar. Per variades i concretes raons: econòmiques, polítiques, culturals. No deuria ser cosa extraordinària entre nosaltres una actitud de comprensió i solidaritat cap a aquestes persones.
En segon lloc considerem que moltes més persones de les que pensem, entre els joves arribats, tenen estudis i saviesa superior a la que la nostra societat els reconeix. Per regla general fan treballs de baixa qualitat i mal pagats. No és únicament un problema que els afecte a ells, però en són els primers perjudicats. I tercer, encara que no per això menys important, si considerem que malgrat les condicions en les que generalment viuen, totes les pressions que suporten pel fet de que molts d’ells no tenen documentació espanyola, la por a ser preguntat per un policia... el seu comportament com a ciutadans i ciutadanes és clarament correcte. També podem afegir que amb la seua salut i vitalitat tan forta milloren la nostra vida via els serveis que presten. Certament que aquesta ciutadania africana mereix el nostre afecte i consideració. Com a rics i educats no podem fer altrament.
*Sociòleg
