En els darrers anys, la lluita per la igualtat efectiva entre home i dona també ha tingut com a escenari l’àmbit esportiu. Tot i que queda molt per fer, s’ha avançat substancialment. Tot i això, el problema de base, que és que les dones continuen sent vistes com a persones dèbils, passives i dependents mentre els homes són els forts i agressius de la partida, continua vigent.
Al llarg dels segles s’han desenvolupat estereotips, prejudicis i falses concepcions que han limitat la participació de les dones en les pràctiques esportives. La tradició cultural de naturalesa masclista ha limitat la normal incursió de la dona en l’esport; és fals que les dones no estan interessades en l’exercici físic i que quan ho executen no ho fan tant bé com els homes. El que sí que és una realitat és que, per molt vàlida que siga una esportista, només rebrà un 5% de l’atenció dels mitjans de comunicació mentre, en el repartiment, l’home gaudirà d’un 95% de l’atenció dels periodistes.
Aquest greuge ve determinat perquè en l’activitat esportiva, durant anys, la participació de les dones ha estat condicionada a la interpretació dels homes respecte al que és beneficiós o no per a ella, d’acord amb la seva “condició femenina”. S’han perpetuat estereotips però ara es veu que és fals que la pràctica esportiva siga perillosa per a la salut de les dones, altere el cicle menstrual o danye els òrgans reproductors i els pits. No té efectes negatius en la fertilitat ni disminueix la capacitat reproductiva. Practicar esport no “masculinitza”, si algú és capaç de definir el que això pot suposar. Tenim importants reptes per assolir la igualtat real de dones i homes en tots els àmbits de la societat.
Per augmentar la participació femenina a les activitats esportives cal visibilitzar que els coneixements, les experiències i els valors de les dones contribueixen al desenvolupament de l’esport. Hem de fomentar el reconeixement de la pràctica d’exercici físic com una contribució a la vida de tots, al desenvolupament de la comunitat i la construcció de dones sanes. Precisament, un dels primers drets que es va reconèixer a les dones va ser el dret a practicar esport i per a això cal fomentar la presència femenina a totes les esferes de l’àmbit esportiu i de la salut. El repte és treballar per enfortir una cultura esportiva en la que estiga reconegut el valor de que les dones participen plenament en tots els aspectes. Les xifres que han d’interessar no son només les de les dones com a jugadores o usuàries. Cal també fixar-se en si tenen accés real a la gestió i direcció de les institucions i entitats esportives i, finalment, això acaba passant per fer real la conciliació de la vida professional i familiar amb la pràctica de l’esport i l’activitat física. Realment, no ens podem queixar de que les dones no destaquen a l’esport. Ni tan sols podem afirmar que la seua tasca és menys espectacular. Noms com els de les nedadores Teresa Perales i Mireia Belmonte, o la futbolista (i a més estudiant de Medicina) de l’Atlètico de Madrid, Silvia Meseguer, desmunten qualsevol propòsit fatalista sobre la incapacitat de la dona de competir amb les elits. Ara bé, quantes d’elles tenen la repercussió mediàtica que mereixen? Sense el respecte cap a la seua activitat, mai podrem avançar.
*Vicealcaldessa de Castelló
