El brutal assassinat a sang freda dels treballadors de Charlie Hebdo en París, ens ha commocionat al món sencer i ha generat un onada d’indignació i ràbia, de repulses contra el fanatisme. Però, imagineu que això haguera passat en un diari d’algun país del mig d’Àfrica o en l’orient mitjà?; aleshores, igual haguera aparegut en les noticies, en algun breu, i fins i tot ens haguera passat per alt.

I clar, sempre impacta més quan sents la barbàrie prop teu, quan supera les barreres del que creus el “món civilitzat”, ¿com pot passar això al cor d’Europa?; com si quan passa en un mercat d’Iraq fóra un fet “normal”. I és que ens ha de remoure igualment que cap persona, visca on visca, i pense com pense, puga creure que cap fi, per bo, o absurd que siga, puga permetre fer mal, i molt menys furtar-li la vida a cap ésser humà; no hi ha cap religió, ni idea política, ni imbecil•litat passatgera, que necessite de sang i destrucció per ser defensada. Algú creu que d’eixa manera algú es va a guanyar respecteo simpaties?

I es pot revestir el cas de Paris amb més gravetat pel fet de la intolerància d’uns assassins que usant l’excusa de la seua religió ataquen a la suposada llibertat d’expressió, però a mi me dolen totes les morts violentes, totes les morts injustes, tots els assassinats de persones, i amb açó no vull relativitzar ni llevar-li gravetat al que ha passat, tot el contrari; necessitem un món de persones. H

*Portaveu d’Iniciativa a les comarques de Castelló-Compromís