En el marc de l’any jubilar marià que estem celebrant en la nostra diòcesi, al començament del mes d’octubre, que en la tradició de l’Església llatina ha estat dedicat a la devoció del sant rosari, us voldria proposar una breu reflexió sobre la importància d’aquesta forma de pregària per a la vida de l’Església.
Actualment estem vivint un moment de dificultats en la transmissió de la fe. Aquestes s’experimenten tant en el si de les famílies com de les comunitats cristianes. És important que tinguem present que, a diferència d’altres èpoques, el fet d’haver nascut en una família cristiana no assegura una continuïtat en la vivència de la fe. Avui aquesta ja no es transmet per herència, per la qual cosa les famílies cristianes han de pensar que la primera vivència de la fe, amb el que això implica d’iniciació a l’oració, s’ha de viure dins de casa.
En la història de l’espiritualitat cristiana han existit molts mestres d’oració que han recomanat la repetició d’una breu jaculatòria com a mètode per a interioritzar uns sentiments o per a viure en unió amb Déu. L’oració no és més autèntica quan més paraules s’utilitzen, sinó quan amb més autenticitat es viu des del cor. Aquesta característica està també present en el rés del rosari. La repetició de la salutació de l’àngel i de les paraules que li va dirigir Elisabet a Maria en el moment de la visitació, quan es fa des del cor, provoca en nosaltres un afecte a la Mare del Senyor, perquè ens introdueix en la grandesa del misteri de la seua persona. La meditació dels misteris del sant rosari ens introdueix també en el misteri de Crist despertant en nosaltres el desig de seguir-lo com autèntics deixebles seus. Sabem que la millor deixebla del Senyor ha sigut sa mare. Resar el rosari significa deixar-se acompanyar per Maria en el seguiment del Senyor. Qui es deixa guiar per ella no es perd en el camí.
*Bisbe de Tortosa
