Les persones estem acostumades a viure en una societat estandarditzada i tot el que no encaixa en eixe model normalitzat és transgressor o molesta, o fa por. Això passa amb l’autisme. La pròpia paraula genera por. Quan sents per primera vegada la frase: «el teu fill te autisme» el món per complet es paralitza. L’únic sentiment capaç d’aflorar és l’angoixa, que després dona pas a la ràbia, a la tristesa... i que finalment, quan ja ets capaç d’assimilar el que això significa, es transforma en alegria. Tindre un fill en autisme t’ensenya a veure el món d’un altra manera. Una vegada acceptat el diagnòstic, res és el mateix: ni els dies, ni les nits, ni els núvols. De sobte et veus obligada a assimilar un munt d’informació que et resulta totalment estranya. Descobreixes que els sentits, que sempre havies pensat que eren cinc, ara són set. Que hi ha coses que no s’aprenen de manera natural. Cada dia és una nova aventura i les activitats que per a altres mares són quotidianes per a tu són autèntics reptes.

L’autisme no és una malaltia, ni una incapacitat en sí mateixa, és una manera diferent de percebre el que ens envolta i per tant de donar una resposta adequada al seu entorn. És com si algú haguera entrat en el cap del teu fill i haguera desconnectat cables, i haguera tirat totes eixes carpetes que tothom té amb la informació bàsica per a funcionar; amb el que cal tornar a ficar-lo tot en ordre, ajudant a connectar tot el que no funciona. El teu paper de mare es multiplica al ser mare d’un xiquet amb autisme. Has d’ensenyar-li coses que mai havies pensat que es podien ensenyar, com pot ser traure el dit per a senyalar quan vol alguna cosa... però quina alegria més immensa quan després de mesos de treball per fi el teu fill trau el senyalat!

El passat 14 d’abril vam poder gaudir a Castelló d’una jornada única, no tan sols per les activitats que es realitzaven, sinó perquè va ser una jornada inclusiva. Tot estava pensant per a facilitar que les famílies amb xiquets amb autisme pogueren gaudir d’una activitat lúdica amb la resta de participants. Per a la majoria de famílies normo-típiques va ser una jornada lúdica. Per a la majoria de famílies amb xiquets TEA va ser una autèntica aventura. Uns van eixir arrossegats de casa per les seues mares, perquè una activitat extraordinària no té cabuda en un vida pautada i rutinària. Altres es van passar més d’un hora dins del cotxe perquè el cel no estava blau; altres van haver de ficar-se cascos per a minimitzar l’impacte sonor. Alguns només van poder estar 10 minuts. Altres havien d’anar de tant en tant a la carpa de regulació habilitada per a la jornada. Allí estaven els pares, lluitant, amb por, amb tensió i amb molt d’orgull. Autèntics superherois del dia a dia.

Dissabte es va demostrar que una societat inclusiva sí és possible. Només és necessari educar, conscienciar, respectar. Mitjançant un idioma universal com és l’art ens vam comunicar. Totes les caixes que vam pintar van ser igual d’importants per a poder construir junts aquell mur. Cap caixa va ser jutjada, totes eren necessàries. I amb aquesta multiplicitat de visions, percepcions i expressions vam conscienciar sobre l’autisme posant en evidència que cada persona és diferent i percep el món que l’envolta d’una manera distinta, i tots junts vam enderrocar eixe mur, enderrocant totes aquelles barreres que la societat té front a l’autisme.

*TEA&art Castelló