Li telefone a una cosina meua, infermera de l’exèrcit en la base de Torrejón de Ardoz, per veure com estan ella i les meues nebodes. Una vegada em confirma que continuen bé, em comenta com li va la feina. Des de fa setmanes, tots els sanitaris que treballen amb ella han passat a centralitzar la seua tasca en les anàlisis dels tests ràpids d’immunoglobulines per als hospitals madrilenys, per saber si han tingut contacte amb el coronavirus i si han creat immunitat o no. La cosa està mal, molt malament, a Madrid. Com mesos enrere.
En estos moments, les xifres oficials estableixen que allí hi ha hagut vora 7.000 morts pel covid-19 i vora 70.000 infectats. Paral·lelament, al País Valencià, hi ha hagut fins ara al voltant de 1.300 defuncions i poc més d’11.000 infectats. És a dir, tot plegat i amb les dades en la mà, els madrilenys tenen quasi 7 vegades més de difunts i de contagiats que nosaltres, a pesar que només tenen un 25% més de població (6.662.000 contra 4.975.000).
Tot i que els números canten, actualment ens trobem, als dos territoris, en la mateixa situació de desescalada, en la fase 2. I els números, lamentablement, també canten. Per a mal. Perquè la Generalitat no va demanar fer un pas endavant, la setmana passada. I això, que fins i tot pot ser comprensible, perquè es vol anar amb molta cura, crec que hauria d’haver tingut, almenys, alguna compensació. Per exemple, la mobilitat per tot el territori valencià.
Perquè són molts els nostres conciutadans que tenen familiars o cases de segona residència en d’altres províncies valencianes i que no podran visitar-los fins que arribem al final del camí, amb la nova normalitat. I com dic, amb les xifres en la mà, pense que esta mesura no només estava més que justificada, sinó que hauria sigut una mostra que havíem sabut negociar a Madrid.
*Alcalde de Betxí
