Ja fa temps que Serrat té la mirada trista i preocupada, com uns altres milers de persones que estan convivint en un atzucac. Una situació complexa i delicada perquè el Procés, des de Madrid i des de Barcelona, està derivant en una perillosa fractura social. I va més enllà de les comarques catalanes amb consignes absurdes, sorolloses, insultants i amb posicionaments que al final confirmen allò que els extrems s’ajunten. Valors com la fraternitat, la solidaritat, el respecte i la llibertat són abusats i manipulats. Expressar lliurement una opinió contrària és una incessant pluja de pedres i callar és «el silencio de los corderos».
Que li diguen fatxa a Serrat, que és la vergonya de Catalunya, que no mereix ser català i que l’advertisquen que «en el nou país no et volem per demagog» és una barbaritat, com que pengen etiquetes de traïdors, peperos, venuts, franquistes, dretans nacionals espanyols, feixistes… a Juan Marsé, Isabel Coixet, Évole, Sardà, Sabina… Que les vexacions, insults i agressivitat porten la marca democràcia no té cap sentit. Que representants institucionals i polítics plantegen missatges simplistes i banalitats com sóc més de Llach que de Serrat… és surrealista. A molts ens indignen les mateixes coses, que la Guàrdia Civil entre en mitjans de comunicació i altres actuacions, però mai em desprendria de Llach, Serrat, Ovidi, Maria del Mar Bonet, Marina, Raimon… ni de tants altres artistes, escriptors, periodistes… Són la banda sonora i vital de la nostra memòria, de la nostra lluita. Em negue a usar-los i menysprear-los. Mereixen tot el respecte i tota l’estima.
Un amic arrelat en l’esquerra i el nacionalisme relatava fa uns dies amb tristesa i cansament la seua evolució i també, ara, la seua indignació. Ho feia en una xarxa social i manifestava el seu rebuig cap a les formes del Parlament català, cap al que ell considera una pressió insuportable. Una opinió lliure i valuosa que remarcava amb el dolor dels insults que està rebent, amb un sentiment demòcrata, nacionalista, trencat. Perquè açò ve de llarg, d’anys de foscor política centralista i també catalana. A qui interessa aquesta tensió?. És fàcil la resposta. Ara ens estem enrocant en la gravetat del moment i no veiem un horitzó on hauríem de recordar que mai cal perdre l’esperança. Per favor, reflexionen, dialoguen, pacten. Sense llibertat, respecte i un consens social ampli no es pot canviar un país.
*Periodista
