Ni negociar, ni pactar

Durant els dies següents al debat d’investidura, vam poder retrobar-nos amb el periodisme i trobar autèntiques cròniques d’allò que havia succeït els darrers mesos i que constata la pitjor de les nostres temors: el famós relat ha matat a la política.

És més important allò que sembla, que no el que acordem. És més important pressionar, que negociar. I així, pots eixir victoriós a curt termini, però no pots portar a terme cap canvi social profund, que puga aprofitar la diversitat de diferents punts de vista.

Des del 28-A fins al debat d’investidura trobem exemples de totes aquelles coses que no cal fer si volem una negociació lleial que ens porte a un pacte que puga durar en el temps i transformar la societat.

Que Pedro Sánchez trencara els acords que tenia amb Podemos, perquè el resultat del 26-M i el CIS li feien desitjar unes noves eleccions, per mi és la primera irresponsabilitat que generarà totes les barbaritats i eixides de to que veuríem a continuació.

Que durant pràcticament tres mesos quasi no negociaren, la manera caòtica que han tingut de fer-ho, que començaren per les responsabilitats i no pel projecte, que no tancaren els punts en comú i els assumiren com a propis, i que no pensaren en cap moment a pactar les diferències, a banda d’eixides de to i atacs organitzats contra el que havia de ser el soci, són ingredients d’aquesta derrota.

Marta Sorlí tenia raó a Twitter: Pedro Sánchez sols ha sigut president quan tots els grups de l’esquerra li han regalat el vot sense demanar res a canvi en la moció de censura. Però quan ha hagut de pactar, no ha sigut capaç. I ell, com a candidat, és el principal responsable, però açò no resta responsabilitat a Podemos.

Si bé és cert que Podemos tenen un terç dels escons del PSOE i la meitat de vots, i, per tant, era legítim que aspiraren a entrar al Govern, també és cert que l’última oferta, amb vicepresidència i ministeri d’Igualtat, era justa per la representació que tenien.

Ara ve un mes d’agost on poden passar tres coses, que el PSOE busque suport en Albert Rivera i Pablo Casado, que Sánchez busque unes quartes eleccions en quatre anys o que aquells que poden formar Govern respiren, es relaxen i enceten aquest mes les negociacions que no van saber fer en maig, juny i juliol.

Cal que Sánchez es comprometa amb el finançament autonòmic, amb el pagament de la dependència, cal que tanquen entre les diferents forces quines són les polítiques que han de fer els pròxims quatre anys, cal un acord de legislatura perquè vinguen els accessos al Port de Castelló, perquè l’AP-7 siga gratuïta, perquè es faça d’una vegada per totes el corredor mediterrani, per tantes i tantes coses que necessiten un Govern per desenvolupar-se.

Ara ens queda l’oportunitat de setembre. Això o plantejar-nos la següent pregunta, si la presidència de Casado depén de l’abstenció del PSOE, aquest impediran la governabilitat o facilitaran el Govern de la dreta de la mateixa manera que ara els demanen que ells faciliten el seu?

*Portaveu de Compromís a Castelló, regidor i diputat provincial