Allà pel 2003 vaig fer un d’eixos viatges de joventut que ara, segurament, ja no faria. Vaig agafar el cotxe i vaig anar a Budapest a visitar un amic. Com podeu imaginar, el trajecte per arribar-hi va ser llarg i com que no tenia pressa, vaig aprofitar per parar en ciutats i llocs que volia visitar: els Alps francesos i italians, Alexandria, Trento, Graz i Viena.
I recorde com si fóra hui mateix una anècdota que em va passar en Graz. Per anar de l’hotel on m’allotjava al centre de la ciutat vaig decidir prendre el cotxe, a pesar que la ciutat no era massa gran (actualment té uns 250.000 habitants), que la distància era relativament curta i que el transport públic era ben freqüent. El que no sabia és que tot el casc antic era peatonal, restringit només als vianants, als tramvies i a les bicicletes. Però això ho vaig descobrir quan vaig aterrar amb el meu Renault a la plaça central.
Des d’aleshores, he comprovat com pràcticament totes les ciutats i municipis europeus tenen els seus centres urbans peatonals, i les persones han substituït els vehicles com l’element principal a partir del qual pensar l’urbanisme.
Eixes polítiques, també s’han anat introduint progressivament al nostre territori. Repensant els nous models de pobles, creant mecanismes per afavorir els desplaçaments respectuosos amb el medi ambient (i també amb la nostra salut) i retornant les persones a ocupar les places i els carrers. Com sempre havia sigut.
En eixe context, a Betxí ja fa temps que ho tenim també clar i actuem en eixa direcció, aprofitant les subvencions que hi ha, perquè no podem perdre eixe tren. I amb elles hem pogut fer els camins escolars, el pas elevat del Puntarró, les peatonalitzacions de la plaça Major, de l’Església i carrers adjacents; els carrils bici cap als polígons i la passarel·la, que en pocs dies serà una realitat.
*Alcalde de Betxí
