+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 

Opinión

 

Tribuna

No viatjar

Observar es pot convertir en tot un art per a nosaltres, però per a alguns pobles era fins i tot la millor manera de sobreviure

 

No viatjar -

TOMÁS Escuder
02/08/2020

Sempre m’ha agradat anar de viatge. Des que als tretze anys camí a Alemanya em vaig quedar encisat pel fet de poder vore el paisatge desfilant des de la finestra d’un cotxe. Eren les primeres sensacions de la descoberta del món.

Possiblement les persones es resumeixen en dos classes. Les sedentàries i les nòmades. Les dos tendències es poden resumir segons paraules d’escriptors o filòsofs que, en un costat o en l’altre han defensat la seua posició. Diu Pascal que totes les desgràcies del món ens venen als humans per la nostra impossibilitat de quedar-nos a casa i no viatjar. En una banda totalment antagònica estaria Bruche Chatwin

El viatge, tal i com l’entenem avui en dia, és una creació recent. Fins al segle XIX desplaçar-se no era considerat un model d’oci ni una activitat agradable. Es viatjava per negocis, per la guerra, per a peregrinar... Però si podien no eixien de casa.

Després, ara mateix, fa dos dies, el viatge s’ha considerat una de les formes de coneixement, junt amb la lectura, més entretingudes per a adquirir cultura. Encara que no sembla que el viatge turisme de masses aporte gran cosa al nostre coneixement del món.

Certament però, un viatge llarg, reposat, estudiat i fet amb premeditació sí que ens du elements positius al mateix temps que ens diverteix. Tot això és clar i no ho negarem. Però el món també pot encarar-se des de la perspectiva de la immobilitat com ens proposa Michel de Maistre

Hi ha altres maneres, casolanes i immediates que ens poden aportar molts beneficis: mentals en primer lloc i culturals també.

Es pot no viatjar i aventurar-se en la descoberta del món. De tantes coses com n’està ple. Perquè tal i com va dir Newton es poden descobrir les meravelles de l’univers que ens volta a partir d’un gra d’arena.

Només cal mirar, observar amb atenció el que tenim al voltant. No viatjar i descobrir allò que apareix no més enllà d’un breu passeig matinal o vespertí. Fins i tot en un de nocturn. I això el període de confinament que hem sofert aquests dies passats ens ho demostra clarament.

Observant poc a poc, atentament. Un dia i un altre. Podrem descobrir des de la botànica a l’urbanisme, passant per l’element humà individual o les relacions socials. Observar els colors diferents del matí o del capvespre tacant l’asfalt. Les aus que piulen fins i tot enmig del tràfic urbà, o les que volen d’arbre en arbre.

El que cal per a unes descobertes com aquestes no és gran cosa. No necessitem ni lupes ni prismàtics. Només un ull atent i una oïda a l’expectativa.

Ara que viatjar s’ha complicat, que arreu hi ha inconvenients i s’ha fet incòmode o fins i tot perillós, l’opció de no viatjar , de quedar-se al brancal de casa es pot convertir en una idea interessant i de considerable solvència .

Estar-se en un lloc determinat és una dada que té la seua importància. Si ho fem des de casa, i vull pensar que els lectors d’aquest diari viuen més o menys dins un radi de cent quilòmetres com a molt, vol dir que no som al Pol Nord ni al Desert del Sàhara.

No viatjar és tirar mà de la imaginació. I arribar a entendre per mitjà de lleus indicis què passa arreu del món. Mirem una dona negra amb la seua cistella al cap i pensem en la seua vida allà lluny. I com s’adapta ara ací. Imaginem. Es relativament fàcil i ens aporta benestar. Indaguem per un costat i per un altre, sobre el monument que sempre hem vist i mai observat, indaguem sobre eixes portalades antigues per imaginar la vida que ha passat per elles. Indaguem com està orientada la nostra casa, si al nord o al sud, cap a l’est o l’oest i quins avantatges o inconvenients té això.

Desprès llegim. Llegir per conéixer un poc més sobre els nostres pobles que coneixem tan poc encara que siguen a escassos quilòmetres de casa. Què sabem nosaltres de qualsevol dels preciosos pobles alacantins o de l’Horta Nord què és com qui diu el carrer del costat. Amb la lectura sobre el que podem observar davant la nostra terrassa, balcó o finestra ens fem més cultes i conscients.

Observar és tot un art per a nosaltres però per a alguns pobles era la manera de sobreviure. I van desenrotllar eixa capacitat fins a punts que a nosaltres, poc necessitats d’aquesta qualitat ens pareix un misteri o un do que ja no tenim. Els esquimals, els inuit com aquesta ètnia es diu a si mateix, solen passar-se hores i hores gitats sobre el gel o la neu, mirant un horitzó regular i monòton perquè en això els anava la vida. Era poder caçar una foca o morir de fam. Els tuaregs, un altre poble nòmada que viu en llocs duríssims, tenen igualment eixa capacitat d’observació llarga i constant. Per descobrir l’oasi o el matoll d’herba per als seus animals.

Nosaltres, urbanites sedentaris, hem perdut algunes d’aquestes capacitats. Però és bo i interessant mirar de recuperar-les. Perquè en el deteniment, l’observació atenta, la mirada amb pausa hi podrem descobrir situacions o fets , moviments i figures que normalment se’ns escapen. I amb això mateix, amb la dinàmica de la vida en continu moviment anem perdent algun dels valors que ens han salvat com espècie.

Queda clar, a poc que pensem en el que es diu en aquest paper, que la nostra pot ser una visió de persones majors, ben alimentades, amb alguna lectura i rics. No és la mirada de la joventut. Però igualment eixa joventut pot apreciar que davant la porta de casa hi ha un univers a descobrir. H

*Sociòleg