Cada any, del 18 al 25 de gener, les esglésies i comunitats cristianes de tot el món ens unim per celebrar l’octavari d’oració per la unitat dels cristians. Al demanar a Déu el do de la unitat, no fem una altra cosa que unir-nos a l’oració que Crist li va dirigir al Pare en l’última Cena i fer-la nostra: «Et demano, Pare, que tots visquen units. Com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguen en nosaltres. D’aquesta manera el món creurà que tu m’has enviat».

Aquesta oració comuna és un signe d’humilitat per la nostra banda. Estem reconeixent que no som plenament fidels al que Crist va voler que fóra la seua Església, i que la divisió, que té el seu origen en els nostres pecats, és un antisigne perquè dificulta la fe en Crist i la unió de tots els homes entre si. Però també és un gest amb el qual li estem dient al món que, malgrat les divisions existents entre nosaltres i les dificultats concretes i reals per aconseguir la unitat, els cristians volem ser obedients a la voluntat del Senyor, que vol que, enmig d’un món on hi ha tants enfrontaments i ruptures entre les persones i els pobles, l’Església siga, en paraules de sant Agustí, «món reconciliat». Per això no podem deixar de preguntar-nos què és el que podem seguir fent per avançar en el camí cap a la unitat.

En primer lloc hem de pregar. L’oració no és manifestació de la impotència humana per aconseguir un objectiu. És el reconeixement de què tot do ve de dalt: també l’assoliment consumat que la unitat de l’Església solament pot venir de Déu i no pot ser obra nostra. L’oració és un gest d’humilitat. Eixa humilitat la va viure Crist quan va pregar demanant al Pare el do de la unitat. Però no oblidem que la unitat no s’aconseguirà sense nosaltres. Per això hem de treballar també esforçant-nos per avançar en el camí de la santedat per la unió amb Déu; establint relacions fraternes amb els cristians d’altres esglésies.

*Bisbe de Tortosa