Quan era menut els meus pares em portaven a l’església. De les misses d’estiu a l’ermita de Santa Anna, recorde els collars de perles, els ventalls movent-se, les colònies fortes i les fulles de morera que ens feien l’ombra. De les d’hivern, recorde, sobretot la llum, eixa llum fosca dels Carmelites i el so metàl·lic de l’equip de so, per on parlava el cura. Sempre m’ha costat saber quin és l’ordre en l’eucaristia, supose que perquè jo no sóc dels que aprenc a base de repeticions. Preferisc entendre les coses.

Una altra cosa que recorde són les paràboles. Em sembla un encert contar històries o contes per a fer entendre situacions, generar reflexió i inculcar valors. La paràbola que més em portava de cap era la del fill pròdig, sobretot per totes les connotacions morals i ètiques que tenia. Mai estava segur d’allò que a mi em semblava just fos el que el cura em volia transmetre i crec que queda oberta per a moltes interpretacions.

La veritat és que en la realitat complexa que estem vivint avui en dia, però sobretot amb la polarització, l’argumentari del zasca i la immediatesa que no ens deixa reflexionar, igual seria bona idea que recuperarem les paràboles, per a poder explicar aquesta realitat d’una manera amena. Aquests mesos, hem vist com la polarització del bipartidisme s’incrementava en els discursos d’una manera exponencial. No hi havia més que l’«estàs amb mi o eres un terrorista», sense terme mitjà o terme i tres quarts.

A les veus amb criteri propi, les perseguien, les assenyalaven, les calumniaven i les criminalitzaven, amb una fúria salvatge. I, si la critica venia de les mateixes files -com la que va fer la ministra Teresa Ribera- la silenciaven i l’amagaven. No hi havia, ni hi ha, espai per la reflexió. La màxima autocrítica que encara hui es permet és la que dilueix entre tots i totes la responsabilitat, amb un «igual tots ens hem equivocat». Com si les obligacions i les competències del ministre de sanitat foren les mateixes que les de vosté o les de servidora.

Aquesta situació, no deixa lloc per al debat, ni profund, ni superficial. La informació desapareix entre mantres partidistes. És més important l’atac al competidor electoral, que no el diàleg. Perquè dir les coses clares, sols ens pot portar que perfils de xarxes socials que tenen un nom i una foto falsos (trols), es dediquen a insultar-nos, desqualificar-nos o, directament, a mentir sobre nosaltres. Fa por que eixe control sobre què diem vinga imposat des de partits suposadament demòcrates.

Però el cert és que, en un món tan complex i amb els reptes que ens ha tocat viure i que s’agreujaran amb l’era COVID-19 i PostCOVID-19, eixe argumentari simplista que sols busca el rèdit electoral és el veritable enemic a batre. I ja que no tenim temps per la reflexió i el debat massa vegades avorrit, intentaré explicar les coses amb paràboles, a veure si amb un conte faig més fàcil d’entendre aquesta realitat. La setmana que ve comence. Sospite que la realitat superarà, com sempre fa, la ficció.

*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i la Diputació de Castelló