Atots ens han ensenyat i repetit infinites vegades que dos i dos fan quatre. La frase és com una espècie de mantra, un tòpic, per fer preponderants algunes de les característiques principals del pensament occidental: la raó i la lògica.

Que amb paraules i conceptes com racionalitat, ciència, progrés... ens duen cap la construcció d’una mentalitat que ens introdueix pel camí d’actituds concretes i l’acceptació de veritats quasi immutables. Però aquest pensament també ens ha dut cap a la tendència a explicar. A voler comprendre allò que hi ha al darrere del que és evident.

Perquè els fets del món no sempre ho són de tant certs ni clars i rotunds. De vegades fallen o no mostren allò que pareixen representar.

L’únic suspens que em vaig guanyar durant el Batxiller, després que el curs anterior haguera obtingut un sobresaliente en matemàtiques, va ser per culpa, entre altres raons, per no haver sabut repetir una regla i que dos i dos fan quatre. No va ser sinó prou més tard que vaig comprendre que al darrere les xifres hi havia tot un món. Que fins i tot aquest, es podia interpretar a través les matemàtiques com ho havia endevinat el gran Galileu Galilei.

I ací estem. A dilucidar què hi ha al darrere les xifres. Les que siguen. Perquè totes són susceptibles de ser analitzades. Amb un detall afegit si és que volem realment arribar a un mínim de comprensió d’eixe món tan ample i divers que ens volta. I el detall, importantíssim, és que s’ha de saber qui tria unes xifres i no unes altres. I per quina raó aquestes i no les de més enllà. O unes més dolces o unes altres més terribles.

Siga com siga el que resulta evident és que les xifres ens parlen. Que al darrere del guarisme hi ha no un sol món sinó una diversitat enorme de realitats. Ara, en aquest any 2020 que serà de record infame, la gent jove té una major comprensió de les xifres. Ells i elles ja saben que al darrere d’uns números que apareixen als media cada dia, hi ha una realitat molt dura que aquestes expressen.

Però els números no són sempre tant objectius com això. I parlen per a bé o per a mal. Com les que indiquen una situació, en aquest cas la sanitària, que s’ha posat de moda per desgraciades raons.

Observem algunes xifres. Si es mira el nombre de metges a Espanya per cada cent-mil habitants vorem que hi ha una mitja de 209. A terres valencianes comptem amb 196 però a Navarra, per exemple, en tenen 271 per a la mateixa quantitat d’habitants.

Observem noves xifres, a continuació, sense fer-ne cap explicació, que podria ser llarga o curta però contundent en els resultats.

La quantitat de llits disponibles als hospitals, també per cada 100.000 habitants en la mitja espanyola es situa en els 232. Al País Valencià en tenim 204 però a Aragó, per no citar novament Navarra, en tenen 300.

Més números, i pare ja perquè aquest article només vol dir que les xifres parlen si les llegim amb atenció.

Els llits disponibles a les UCI espanyoles van per una mitjana de 9,3 per als considerats 100.000 habitants. A casa nostra en tenim 9 i a Astúries compten amb 13,2.

Clar que si mirem les hores, una altra vegada xifres, de llum solar, per ací per terres valencianes es constata que en tenim prou més que a altres llocs. Però és que del sol, malgrat el turisme, no es viu.

Evidentment que una lectura acurada i un pèl crítica del que s’ha exposat dalt, ens pot dur a unes quantes conclusions. Tenen moltes lectures, i la possibilitat d’interpretar les seues magnituds varia enormement. Poden servir per recriminar, per enaltir o simplement per constatar un fet, unes circumstàncies i, fins i tot unes polítiques què són, a la fi, les que han provocat que els números en siguen uns i no uns altres. En aquest punt ací es pot denunciar, una vegada més i des de nivells diferents, que la població valenciana pateix un greuge comparatiu respecte a d’altres territoris espanyols.

Podríem tirar mà a més xifres. Les del Producte Interior Brut o PIB, aquelles que mostren l’Index de Desenrotllament Humà o IDH i moltes altres darrere les quals s’amaga el major o menor benestar d’una societat, és a dir la situació nostra o la del veí. Les xifres ben llegides ens diuen si els de la casa del costat o del barri dels afores poden anar de vacances o la passen magra.

Si a Espanya tenim més bars que a Finlàndia o les cases de joc abunden a Valladolid més que a Dublín. En definitiva aquestes xifres i moltes més ens expliquen com és el nostre món. Fins i tot el més immediat, i en funció d’unes o unes altres acabaran reflectint un major o menor benestar, una societat més cohesionada o una plena de baralles i maldecap.

La xifra és un signe gràfic emprat per a representar els nombres en un sistema de numeració. Una definició clara i simple que ens dona el diccionari darrere la qual s’amaga tot un cúmul de saviesa, d’anys i anys de provatures fetes per gent molt diversa que ens han ajudat a comprendre una miqueta més el nostre univers. Hi ha, més enllà de la immediatesa de les que veiem diàriament, allò que en diem xifres aràbigues que són les que van del 0 al 9. La xifra romana que apareix en la forma de lletres majúscules: C, M, L D... I també hi ha el que anomenem xifres astronòmiques, que són aquelles que quasi no s’entenen de tan vastes com són.

SIGA COM SIGA el que a tots ens interessa és tindre moltes i bones xifres emanades, això sí, per organismes competents que vol dir que no falsegen, modifiquen o tergiversen les que obtenen o creen. Perquè és a traves seu com els ciutadans podem interpretar i comprendre un poc millor la realitat.

I dur-nos cap a racionalitat, de la que a Occident ens omplim la boca per justificar tantes coses de vegades no justificables. I que ens hauria de permetre mirar i esbrinar més les xifres que allò que diuen els polítics. Per a elegir-los, per exemple, en funció dels números i no de grandioses i ressonants paraules. O també vore les xifres dels polítics o les d’aquells que les solen amagar.

I després, per damunt de tot, saber qui crea aquestes xifres i amb quina finalitat. Perquè un conjunt de xifres no solament parlen per elles mateix, com individualment, sinó que ajuntant-les, seguint les seues seqüències o lògica, la seua unió, tenen un discurs, una narració que pot explicar moltes coses.

Seguir la narració d’eixes xifres ens durà a una major comprensió i ens il·luminarà pels senders d’una determinada coherència. I, a través eixa forma tan aparentment gelada i impersonal, fer-nos entendre fins i tot narracions de considerable complexitat. Que no és poca cosa.

*Sociòleg