Moltes vegades gastem la paraula participació sense aclarir de què estem parlant, barrejant conceptes que ajuden en major o menor eficàcia a comunicar-nos o a impedir que ens comuniquem. Amb voluntat que sigue així, o per desconeixement, o per tindre conceptes sesgats.
Sentim moltes vegades allò d’això no és participació, com si qui ho diu tinguera la patent de la definició.
Als nous governs, al carrer, ens omplim la boca de dir que és el temps de la participació, que apostem per la participació, que ho volem fer participativament...
Però és quan baixes del terreny de les bones idees a la seua materialització que cal buscar i definir subjectes i complements per tal que la gent sàpiga què vols fer com a govern per fer realitat eixa participació. I és així com eixen diferents processos participatius per tal que més gent ens ajude a prendre les decisions. Perquè les decisions finals són competència de les persones que governen. Les signatures, les responsabilitats sobre el que es fa (i de vegades el que es diu), destinar els recursos, organitzar el personal que ho durà a terme... Que tots els processos siguen legals, que s’acompleixen les normes...
Els pressupostos participatius són un bon exemple del que estic dient.
El procés requereix una voluntat d’un govern, que es compromet a destinar una quantitat, que ha de quedar clara des del començament perquè la ciutadania faça propostes sobre en què se les ha de gastar l’ajuntament.
Fàcil. Fàcil? Fins ara el procés tenia una regulació mínima, deixant en indefensió total als participants si la voluntat del govern canviava. Jo he estat en reunions on el regidor de torn deia que «esa propuesta no la podemos aceptar porque no la llevamos en nuestro programa electoral».
La ciutadania no mereix que se la seguisca tractant així. Per participar calen garanties que allò en el que participes està clar, que ningú t’està manipulant per interessos partidistes o particulars. Que la participació és un dret i ningú te l’ha d’atorgar com si fos un privilegi, demanant-te després favors a canvi.
Comprendreu que les decisions sobre la despesa d’1.650.000 requereixen regulació, de fer unes bases, d’establir unes garanties. Cal fer-ho amb total transparència. Els processos participatius mai haurien d’anar acompanyats per la desconfiança respecte a les intencions, les motivacions o les decisions. Tothom té dret a participar però cal regular-ho. Cal definir qui volem que participe, i volem que siga tota la ciutadania. Qualsevol persona empadronada a la ciutat major de 16 anys podrà proposar, avalar i votar. Cal que tinguen possibilitat d’ajudar a decidir sobre les despeses amb la intenció que, considerada la participació individual, acaben volent participar conjuntament amb altres persones. I que es plantegen participar des de les associacions, com estructures que ara ho estan fent i que ho poden fer més i amb més gent. I amb utilització de ferramentes informàtiques però deixant espai a l’àmbit presencial. Perquè hem de tindre clar, tots i totes, que els diners que es gestionen des de l’ajuntament són de la ciutadania i el que volem amb els pressupostos participatius és que la ciutadania ens ajude.
*Vicealcaldessa de Castellón
