Vull donar les gràcies i el meu reconeixement a totes les persones que han fet possible la conservació i divulgació de l’Art Rupestre a La Valltorta, al Maestrat i Als Ports.
En primer lloc als propietaris dels terrenys on estan ubicades les pintures que sempre han col·laborat desinteresadament.
En segon lloc a Joan Benimelis que em va posar en contacte en Ciprià Ciscar, en aquell moment Conseller d’Educació i Cultura, que després de inaugurar les escoles de Tírig va visitar La Valltorta donant llum verda per a la construcció del Museu actual; inaugurat 10 anys després per Joan Lerma, en aquells moments president de la Generalitat Valenciana (desembre de 1994) es va aprofitar la mateixa data per a adquirir com a espai públic El Barranc dels Horts d’Ares del Maestre.
Com les coses no es fan tot soles, van col·laborar d’una manera decisiva Martí i Jusmet, Ramon Viñas, essent decisives les seves aportacions: la Fundació Paul Getty (Los Angeles, California) va ser determinant per a convencer de la necessitat del Museu impulsant un Congrés d’Art Rupestre a nivell mundial, va vindre a Tírig la seva directora Marta Latorre. Pel seu treball se’ls va dedicar un carrer: Paul Getty Foundation.
Altres arqueòlegs van vindre de Xina, Mèxic, Canada, Andorra i països de la Unió Europea.
Anàvem per bon camí.
L’ART RUPESTRE va ser declarat Patrimoni de la Humanitat.
El Museu estava i deu d’estar cumplint l’objectiu pel que va ser creat: protegir i divulgar l’art rupestre.
El museu també ajuda a lluitar contra la despoblació a l’interior pels llocs de treball que aporta i és un orgull per a tots els valencians.
Veiem que el que perdura són els fets i les obres, els postureos passen.
Cal recordar que Alberto Roda, veí de Tírig, i Francisco Polo, veí d’Albocàsser, van descobrir algunes figures de color roig pintades damunt la roca. Després d’aquest descobriment les visites se van multiplicar.
Així mateix, es fa necessari agrair i recordar també a totes les persones que han fet de guies voluntaris molts anys, com Serafí i Manolo d’Albocàsser, Viñó, Jaume i Paco del Mas Nou de Tírig, i a tots els que em deixo sense nombrar. I a Zacarias Puig (barber, republicà i savi) pel seu llibre Un grito en La Valltorta.
Per a mí suposa haver fet realitat un somni d’un xiquet nascut físicament al Barranc de La Valltorta, al Mas del Matà, que als 5 anys ja acompanyava als alemanys asaventats per Obermeyer a la Cova de ña Saltadora. Llavors, ja vaig entendre que es tenia que protegir.
Des de que els homes primitius van pintar les imatges a les coves del Barranc de la Valltorta l’altra actuació més important que hi ha hagut sens dubte és el Museu de la Valltorta i jo avui dono les gràcies a totes aquelles persones que el van fer una realitat penjant aquests cartells a la paret de la meua casa.
*Exalcalde de Tirig
