Dimecres que ve, amb el ritu senzill de la imposició de la cendra sobre els nostres caps i amb el primer dejuni, iniciarem el temps de Quaresma, un moment de gràcia i renovació de la nostra vida cristiana que, si el vivim amb autenticitat, ens prepararà per celebrar dignament la solemnitat de la Pasqua. La millor forma de començar aquest temps és que cadascú de nosaltres revisem la situació en la qual es troba la nostra vivència de la fe.
Segurament la majoria dels qui llegiu setmanalment aquest escrit no sou persones allunyades de l’Església. Però no hem d’oblidar que per a ser un bon cristià no basta participar en la vida de l’Església. Açò ens ha de portar a estar cada dia més prop del Senyor. Pot ocórrer que en mirar la veritat de la nostra vida descobrim que, encara que no estem allunyats perquè estem integrats en la comunitat cristiana, i això sens dubte ens acosta a Déu, en realitat sí que podríem estar més a prop del Senyor, perquè podem créixer cada dia més en la seua amistat. Si reflexionem des d’aquesta perspectiva, segurament arribarem a la conclusió que tots estem una mica allunyats del Senyor i que podríem apropar-nos més a ell.
Molts cristians, a més de participar i d’estar compromesos en l’Església, se senten cridats a intensificar la seua vida cristiana mitjançant la pràctica de l’oració, l’almoina i l’austeritat. També en aquest cas pot aparèixer la temptació: esperar un reconeixement pel que fem, que ens pot portar a l’orgull de sentir-nos millors que els demés. Perquè no ens ocórrega açò us convido a no esperar una altra recompensa que la del Pare. El missatge que el papa Francesc ha dirigit a l’Església per a aquesta Quaresma ens fa pensar que si ens ocorre quelcom d’això, és perquè possiblement «la caritat s’ha apagat» en molts cors. Però el Papa ens recorda també que «en el cor de Déu no s’apaga».
*Bisbe de Tortosa
