lluns va vindre el ministre de Foment, una visita que es repetirà abans que acabe el mes. De fet, Castelló s’ha convertit en un objectiu prioritari per als ministres de Foment de l’Estat. L’anterior va ser el ministre que més vegades havia vingut per aquestes terres, i l’actual sembla vol superar el seu registre.

Dilluns, el motiu era una reivindicació de fa molts anys, la millora de la connexió ferroviària amb Vinaròs. Una bona notícia, que cal celebrar. Ara, res de fer repicar les campanes. Queda molt per fer, el preu del rodalia no és el mateix que del regional i això els usuaris ho noten. Cal, també, la millora de les freqüències amb forats prou significatius. Però bo, la millora és evident.

I ja que estava el ministre i parlàvem de cohesionar el nostre territori, per què no una AP-7 gratuïta? Fiquen-nos en antecedents. L’AP-7 està pagada, repagada i tornada a pagar, la seua concessió fa anys que hauria d’haver finalitzat. Però, primer el PSOE, i després en dues ocasions el PP, han allargat els seus peatges.

Mentre la gent de les nostres comarques havíem de pagar si volíem utilitzar una carretera segura i sense gaire alternatives, es rescaten autopistes radials fracassades en altres indrets de l’Estat.

La petició concreta de Compromís de fer gratuïta l’AP-7 es va trobar amb l’abstenció en solitari del PSOE. D’entrada, el ministre Ábalos deia que sols havia de ser gratuïta pels veïns, marejant la perdiu. Una manera de ballar la Yenka que no tranquil·litzava amb l’experiència del passat.

Després va semblar possible que podria acabar el peatge. Però el ministre va obrir un altre debat: implica plantejar-se com es mantenen les carreteres.

I miren, jo crec que té raó i que el debat s’ha de donar. Que ens hem de plantejar com les mantenim. I amb quins impostos o quines taxes, si són justes o no.

Això sí, justament ara que els castellonencs no hauríem de pagar per utilitzar l’autopista, té nassos que es plantegen que paguem tots. Sembla una burla que quan no hem de pagar nosaltres, ara hem de pagar tots.

En fi, siga com siga, com més fort siga Compromís, menys possibilitats hi haurà que el bipartidisme ens la torne a jugar.

Però el ministre va ignorar la reivindicació del corredor mediterrani en la seua visita. Molt conscientment. No va ser perquè ningú no el demanara. De fet, va estar ben present en tots els discursos. En tots, menys el del ministre, que semblava que per açò no tenia ni resposta ni improbable promesa.

I això és molt greu. La setmana passada hi havia un congrés a la universitat al voltant d’aquesta infraestructura. I les dades eren alarmants per la indústria ceràmica de la qual depenen milers de llocs de treball en les nostres comarques.

La realitat indica que la indústria competidora italiana pot col·locar el seu producte rapidíssimament a Europa. Gràcies a unes infraestructures ferroviàries que nosaltres no tenim. I ho fan a un cost molt menor. Òbviament, això ens resta competitivitat, oportunitats i, molt especialment, fica en risc el motor de la nostra economia.

Cal ser molt contundents amb el ministre quan torne a venir el pròxim 29 de novembre de visita. Cal que assumisca que, sense el Corredor Mediterrani, el desenvolupament econòmic i la creació d’ocupació a les nostres comarques està en perill.

No ens pot passar com en les autopistes, no podem tenir el corredor --si arriba-- molts anys després que els altres. Perquè aleshores ja serà massa tard. De fet ja és massa tard i cal que mirem cap Europa d’una vegada. El nostre país ho necessita i, de fet, el nostre país ho mereix.

*Portaveu de Compromís i regidor de Transparència, Modernització i Normalització a l’Ajuntament de Castelló