Em trobe en un lloc silenciós en el qual estan molts i en el qual no sonen himnes ni crits ni proclames, on l’aire solament mou banderes blanques. Hi ha alguna cosa en mi que s’està trencant». El dolor i tristesa que ens va deixar Isabel Coixet en l’article Tierra de nadie m’ha acompanyat aquests dies que s’han anat omplint de trossos de tela bicolor penjades en edificis amb la provocació de seguir dividint. Banderes que separen i que s’ajunten en l’absurd. Les guerres de banderes són tan tristes com a inútils. Hi ha massa gent que prefereix els murs als camins i els ponts. Però quan desapareixen aquests símbols pots veure a les persones, com succeïra en les concentracions blanques del dissabte. Milers i milers de persones que rebutgen violència, intransigència, odi, fanatisme i el pensament únic. Milers de persones silencioses, preocupades amb una realitat subjugadora. Persones que estan rebent una espantosa pluja de pedres i als qui defineixen com el silencio de los corderos. Estes setmanes hem anat acumulant un dolor insuportable. Sempre hauria de guanyar el seny, la fraternitat i convivència, les paraules i el color blanc de l’esperança.

Avui celebrem la festa autonòmica. «Estimar i protegir a totes les persones i el poble. Fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen als menuts». Així ho va escriure Jaume I, així ho volem la ciutadania. Avui es lliuren a la Generalitat les distincions especials del 9 d’Octubre. Una d’elles és per al meu estimat Enrique Arenós, Quique, un dels millors mestres i autors de vinyetes d’aquest país. Una part important de la història de Mediterráneo. La seua mirada neta, plural i justa ha reivindicat drets i llibertats, ha obert la mirada a la societat castellonenca.

Una altra distinció és per a Joan Manuel Serrat, el músic que ens va obrir la porta a la poesia de Hernández, Machado, Salvat Papasseit, León Felipe, Alberti, Goytisolo, Benedetti. Amb Serrat vam arribar a la poesia prohibida i a Madrid ens va obrir al català prohibit com fera també Raimon o Llach. Amb ell i amb la seua música vam lluitar contra les dictadures i els dictadors. Avui és mesquí el riu d’insults que corre per les xarxes socials. Enguany es compleix el 75 aniversari de la mort de Miguel Hernández. Serrat és el nostre músic i poeta, l’artista que millor ha traçat les línies anímiques del Mediterrani, el mar que ens uneix.

*Periodista