La crisi del coronavirus sols ha fet que començar. A Europa van ser pocs els que van ficar les seues barbes a remulla en veure les del veí cremar-se. Mentre Itàlia estava desbordada, l’extrema dreta ja afirmava que deixar morir els més dèbils era inevitable. La batalla ara és veure qui aconsegueix la vacuna abans en comptes de com. Per això, potser aquesta pandèmia és el que mereixem com a espècie.
De tot s’aprén, de grans pandèmies històriques van sorgir els insecticides, les vacunes, els hospitals i fins i tot el sistema modern de clavegueram. La incertesa, el desempar, el confinament o fins i tot la por a quedar-se sense aliments han aproximat el prepotent món occidental al drama que viuen milions de persones cada dia arreu del món. Això sí, no és el mateix estar tancat en casa que en un camp de refugiats, no saber si demà tindràs paper higiènic que no saber si demà menjaran els teus fills, no saber si podràs anar a la platja el cap de setmana que no saber si la teua pastera s’afonarà.
I després de la pandèmia com es pagarà la factura? I sobretot, qui? El dogma que s’imposa després d’una contracció econòmica és fer retallades públiques. Aquesta vegada no serà tan fàcil. Els sistemes de salut públics haurien d’eixir enfortits d’aquesta situació. Cap assegurança privada pot fer front a pandèmies. Novament són diners públics el que el Govern injecta en l’economia per aturar els efectes del virus davant l’esfondrament de les borses.
I tant els països com les institucions haurien d’estar preparats mundialment per seguir fent front a les pandèmies, perquè tornaran, això és ben segur en un món globalitzat.
I recordeu, quedeu-vos a casa, i llegiu!
*Regidor de Compromís
per Vila-real
