Sé que no és políticament correcte, però, pense que la majoria de religions són una espècie de malaltia. El fet religiós en si, mentre siga una decisió personal, de l’àmbit privat, no el veig problemàtic, on vénen els problemes és quan s’intenta que eixa visió religiosa o la perversió d’eixes creences, volen imposar a la resta una manera de ser i esta en el món.
I això, des del respecte absolut al que vulga creure i pensar cadascú, sempre i quan queden clar que els límits són els del respecte a la resta de gent. I podem pensar que no totes les grans religions són iguals; cert, però no per ser menys sanguinària o mortal, ha ser entesa com un fenomen positiu. I està clar que moltes d’elles capten a gent que té la necessitat vital de fer el bé, de ser solidari i ajudar als demés, i que hi ha entitats o seccions que es caracteritzen per tasques exemplars i de gran importància social, cert, però també poden valdre com exemple per rentar-se la cara i expiar tot el demés que es fa. I darrere la necessitat social de control i organització, de transcendència i no acceptació de la fugacitat de les nostres vides; està també qui s’aprofita d’eixes construccions per ànsies de poder, rellevància, diners, control, o tindre algun cable solt. Amb l’excusa de creences religioses, veiem guerres, o barbaritats com les que ens solen regalar cada dos per tres els criminals de l’Estat Islàmic o les matances del Charlie Hebdo o les darreres de Dinamarca. H
*Portaveu d’Iniciativa comarques de Castelló-Compromís
