Els independentistes catalans no es lleven la paraula «República» de la boca. La porten constantment al debat públic i ens la llancen a la cara, com dient-nos que ells sí que són demòcrates perquè són republicans. Molt al contrari, des de la teoria política dels republicanisme cívic, el que anem a defensar ací es que hi ha molta més «república» en la monarquia constitucional espanyola que en la tant reivindicada «república catalana» o, dit d’altra manera, es respectarien molt més els autèntics valors republicans en la Constitució del 78 que, per el que fan i diuen els seus mentors, en eixa idealitzada i mítica «república catalana». Però, com parlem des de la filosofia política i aquesta afirmació podrà resultar xocant, valdrà raonar-la i justificar-la.
El republicanisme modern té el seu origen a la Revolució Francesa, ens eleva de la condició de súbdits a la de ciutadans i té com a màxima els valors de «llibertat, igualtat i solidaritat», traducció moderna de la fraternitat. No són valors republicans, els que orienten tota l’acció política dels independentistes: «Nació, identitat i territori». No és que aquests no siguen valors o principis que puguen tenir la seua força i el seu sentit; el que passa és que no són valors republicans, ni molt menys son valors d’esquerres. Ni la comunitat ètnica, ni el territori, ni la identitat excloent han sigut mai valors republicans; han sigut valors tradicionalistes, conservadors i de vegades lligats a propostes polítiques no democràtiques.
En les societats democràtiques,veritablement republicanes, més enllà de que el cap d’Estat siga un rei o un president de la república, el que realment importa és que la política constitueix un nou àmbit, una nova forma de comunitat que no es comunitat ètnica, ni de gènere, ni lingüística, ni de classe, ni d’interessos. Tot això és prepolític. Qualsevol tipus de trets encara que pogueren ser molt significatius no poden ser mostrats com a signe de distinció o diferència. No és pot fer diferenciació de persones. El gran fet significatiu dels que participen com a ciutadans en la cosa publica (res-pública), en les coses que són de tots, és el de ser LLIURES I IGUALS.
I aquesta plena autonomia de la política que ací reivindiquem té com a gran adversari les polítiques identitàries nacionalistes. Hi ha una constant tendència a fer valdre a l’espai públic la força de peculiaritats pre-polítiques (una història, una tradició cultural, una llengua) amb la seua exigència de reconeixement. I no és que no puga formar part del debat polític, ni que eixes exigències de reconeixement siguen il·legítimes. A elles ha dedicat gran part de la seua vida pública el que firma esta reflexió, en absolut. A tots ens fa falta una identitat i defensen la nostra terra, les nostres tradicions, la nostra història. Es tracta de que aquestes reivindicacions han de fer-se en la clara consciència de que no poden constituir la última raó de la política. De no ser així, i sovint no ho és -ací està el tema català per a mostrar-ho- soscava l’àmbit públic, veritablement republicà. Inverteix el sentit de l’accés a la política que no fa seua la UNIVERSALITAT, característica de la política que està en la renuncia de fer d’allò propi la raó última. Fa pivotar la política sobre identitats compactes, homogènies, substantives, preexistents a la constitució del cos polític i actua inevitablement contra la igualtat essencial del ciutadà.
Encara que diga basar-se en el dret a la diferència, la identitat té com a base, no la diferència, sinó l’essència. Es demana el reconeixement d’una essència molt determinada, una sèrie de trets molt característics que una vegada assumits per l’individu li donen identitat i, per tant el diferencien, en el sentit de que exclouen deixa identitat als que no els tenen. No hi ha identitat que no signifique exclusió d’un altre i, per tant, si la identitat es transforme en principi polític exclusiu, mantenir la igualtat ciutadana, republicana, resulta impossible. Es produeix un canvi fonamental del subjecte polític, que ja no és el ciutadà/na republicà/na com a subjecte de dret, sinó l’habitant del territori, el natiu.
Marcel Gauchet , un interessant filòsof francés, fa una aguda reflexió sobre aquesta qüestió. El subjecte modern es construeix mitjançant el distanciament de tot el que el particularitzava: una família, una religió,unes tradicions, una classe social: «El vertader jo era el que un conqueria per sí mateix contra les particularitats que li assignaven un medi i un lloc». En canvi, i dissortadament, en el subjecte postmodern la identitat consisteix en la identificació amb certes particularitats ètniques, culturals, sexuals, que són les que ens identifiquen públicament. És la tornada del tradicionalisme que s’ha fet postmodern. No és prou ser ciutadà, republicà, fa falta el plus de la identitat, el reforç, la necessitat de pertànyer a alguna comunitat preexistent. És la tornada dels vells fantasmes, de les velles doctrines; entre nosaltres, molt lluny dels valors republicans, és la tornada del carlisme amb la careta de la postmodernitat. Els independentistes, ho sàpiguen o no, no són republicans, són carlistes postmoderns. H
*President de la Diputació de Castelló
