Entre 1999 i el 2003, la Diputació va construir cinc plantes de purins, amb un valor de 20 milions d’euros, dels quals quasi 12 eren fons públics. De les cinc, només funciona la de la Todolella, i amb dificultats.

La planta de la Vall d’Alba és la més important, amb una inversió de 6,6 milions d’euros que es va adjudicar a una UTE d’empreses per 25 anys. La concessió va ser el model utilitzat per posar en marxa les plantes i, com no, va fracassar, com el de l’aeroport o la piscina provincial. Els únics que van guanyar diners van ser els constructors. La situació actual davant l’abandonament de la concessionària al 2014 de la Vall d’Alba és el rescat de la concessió.

La intenció de la Diputació és tornar a traure-les en concessió, però incorporant nous productes que facen rendible la gestió per una empresa privada. El negoci del reciclatge --perquè no oblidem que és això: un negoci-- sempre és rendible, perquè tractar els residus és obligatori i la majoria el paguem entre tots, com el reciclatge del fem.

Però Compromís torna a expressar els seus dubtes sobre les concessions, ja que quan deixen de ser avantatjoses econòmicament, les empreses privades les abandonen, com ha passat en la piscina. Volem un model de gestió que garantisca el futur, ja siga amb una gestió mixta públic-privada, un model cooperatiu amb participació dels ramaders, una societat pública com les que té l’Ajuntament de Villahermosa, o com Reciplasa.

Els purins cal tractar-los, però ara per ara cada ramader s’apanya com pot. El sector agropecuari és clau en les comarques de l’interior de Castelló; per tant, caldrà ajudar-lo i facilitar-li l’ús de les plantes per a solucionar els costos que suposa, per exemple, el transport. I cal traure-li la màxima rendibilitat, no només econòmica, sinó també mediambiental al poder tractar altres productes que segur generarien llocs de treball i, al final, riquesa.

*Portaveu del grup Compromís a la Diputació de Castelló