Romania, un país situat al sud-est europeu, ha estat durant molt anys un territori desconegut, un punt exòtic, per a la gent de Castelló i pobles del voltant, fins fa dos dies. Ara potser continuem desconeixent-lo, però el nom ja no sona tant llunyà. I tots ens relacionem amb alguna persona nascuda en aquelles terres.

Durant els anys del franquisme i fins que el país entrà en la Unió Europea, la imatge que en teníem era la que s’amagava baix la frase-concepte de «satèl·lit de la URSS». I poca cosa més. Per a algunes persones va ser durant un període incert de temps, el paradís de la classe treballadora.

Desprès vingueren els anys terribles de les manifestacions reprimides fins que el dictador Ceaucescu va caure. Eren mals temps per a la lírica i la vida afable per a la seua ciutadania.

En eixos anys vam aprendre alguna cosa més sobre les tiranies i les mentides foranies. Tot i que també teníem una experiència pròpia considerable.

Passar darrere l’anomenat Teló d’acer era cosa poc practicada i fer-ho tota una experiència digna de ser apuntada en un dietari. Vaig travessar eixe país i Bulgària de camí cap a Grècia. En cotxe. Tres amics. I ens en duguérem una imatge ben tristota i depriment. Ara els temps han canviat i sembla que la situació ha millorat un poc,però no deu haver-ho fet tant i tant com la seua gent voldria, perquè encara tenim molts romanesos i romaneses entre nosaltres , molt ja establerts ací de manera definitiva i no sembla que tinguen massa desitjos de tornar allà. Si no és per fer vacances i visitar familiars. Poc més.

I per això tenim pels nostres carrers i places, també als bars i als treballs, tant a la capital de la Plana com fins i tot al pobles més muntanyencs d’aquestes comarques, gent que ha vingut de Romania.

Ha arribat un punt en què són la colònia més nombrosa d’immigrants. Moltes persones les quals ja no podem considerar com a tals perquè tenen papers . És a dir que amb una forma o una altra, d’una modalitat o una altra, amb residència, empadronament o fins i tot nacionalitat formen part del paisatge humà nostre habitual.

Més encara: què faríem nosaltres, ciutadans d’a peu sense la presència i treball de les persones romaneses? Què faria, es pot afegir, la nostra economia sense les mans i les ments d’aquesta col·lectivitat? Afegim encara: sense el treball de tanta gent emigrant, magrebins i magrebines, sur-americans i americanes, afganesos o paquistanesos?

Certament és molt probable que, si de moment tots aquests emigrants tornaren a sa casa, sofriríem un col·lapse enorme. Molta activitat s’hauria de paralitzar. Perquè en contra del que diuen algunes veus la gent que emigra i arriba a la rica Europa el que vol és treballar, treballar. I no volen ni els interessa caure malalts. El que desitgen és estalviar. Ja siga per enviar diners als seus, allà lluny. O millorar les seues condicions ací. Llogar una casa més còmoda, fins i tot comprar-ne una si poden. I donar estudis als fills si ja duen ací prou de temps i són famílies més establertes com passa més que res amb la gent de Romania.

Culturalment aquest país és una mena d’illa de llatinitat enmig d’eslaus o magiars. I tal vegada aquest toc és el que ha fet que s’hagen integrat a casa nostra amb una considerable rapidesa i harmonia. A l’extrem que en moltes famílies de les nostres terres la presència i la relació siga un fet quotidià i que la seua ajuda en alguns camps de les activitats domèstiques no esdevindrien possibles sense el seu treball.

La major part de la gent romanesa que tenim ací venen de Targoviste, Brasov o el mateix Bucarest. O de poblets del camp . Ara Romania , si es té un mínim de curiositat pel veí, ja no resulta ser aquell país estrany i perdut en un racó europeu. O, com a mínim, no la seua gent.

A casa nostra, com veí o veïna o en qualsevol banc de plaça, acompanyant una persona major o al súper podem encontrar una Virginia, una Gabriela, tal vegada Ana o Maria. En llocs diferents, en la construcció, en una oficina o fins i tot portant una rabera d’ovelles o servint en un bar els noms poden ser ara Adrian, Costel o Constantin. Ja ens hem acostumat a això i també a que fins i tot parlen en valencià.

Però més enllà d’aquests noms senzills, populars, que porta la gent del carrer podem endevinar que al darrere seu, la societat que els ha donat vida hi ha igualment un quadre important de personatges que formen part de la cultura universal. O de la més immediata europea si més no. És a dir que aquests romanesos i romaneses que pareix que només poden treballar tenen un rerefons de cultura o esport que també pot parlar per ells.

Noms com Ilia Nastase o Nadia Comaneci en el camp dels esports eren ídols ben populars. No tant de domini públic però d’importància capital són noms com Mircea Eliade , especialista en mitologia i història de les religions, Emil Cioran , escriptor i filòsof, o Evgeni Ionescu , l’autor teatral de renom internacional.

En un camp igualment important de la cultura podem destacar alguns directors de cine com Cristi Puiu o Cristian Mungiu que han mostrat en les seues obres el valor del cinema per descriure realitats que a tots ens beneficia conèixer.

Convé no oblidar aquests noms quan pensem en la gent de Romania perquè encara que vinguin d’un poblet o aldea perduda enmig de les boscúries , tan denses, d’aquest país, també han ajudat a aportar alguna cosa a la societat més enllà dels seus treballs quotidians. Que no en són pocs.

Generalment les persones del món sempre s’han fet una idea, de vegades positiva de vegades negativa, del foraster o forastera. Però el cert és que, majoritàriament, i al llarg de la història, una història mundial, ai las, excessivament mortífera, qui ve de fora ha estat considerat malament. Si és ric no tant. Però si les seues condicions econòmiques són com les del comú dels mortals o més baixes, en eixe cas la seua situació el converteix amb rapidesa en el buc emissari de tots els mals. Sortosament a casa nostra, possiblement pel nostre passat immediat d’emigrants, el tracte vexatori cap als nostres immigrants és quasi inexistent. I això és una gran sort, tant per als vinguts com per a nosaltres.

Tinc tres amics, tres, majors i dependents del treball que a cada un li fa una dona romanesa i sense la qual la seua vida seria prou més fotuda. I no es tracta ara només de la feina que elles fan i del sou que per això mateix cobren, no. Aquestes situacions descriuen i exemplifiquen alguna cosa més: un acord entre dos persones que es necessiten. Però el millor de tot és que les tres són ja com part de la família. H

*Sociòleg i traductor