Fa uns dies hem celebrat la memòria dels sants Joaquim i Anna. Encara que no s’esmenten en els evangelis canònics, una antiga tradició, testificada en escrits que segons alguns estudiosos caldria datar en el segle II en la seua redacció més antiga, serien els pares de la Mare de Déu. El seu culte es va difondre des de temps antic a les esglésies d’Orient i va anar estenent-se a tota l’Església universal. Segons aquestes fonts, Joaquim i Anna eren un matrimoni piadós que no havien sigut beneïts amb descendència, la qual cosa era per a ells una font de sofriment. Malgrat això, no deixen de confiar en Déu, a qui serveixen amb oracions i dejunis. Déu escolta les seues pregàries i els beneeix amb una xiqueta que estava predestinada a ser la Mare del Senyor.

La glòria d’aquests sants no és coneguda per la seua fama ni per unes accions de les quals queda memòria en els llibres d’història de la humanitat.

El testimoniatge d’aquests sants amaga un missatge també per a l’Església i les famílies cristianes, en aquests moments en què experimentem dificultats en la transmissió de la fe. Avui tenim la sensació d’estar vivint ruptures intergeneracionals en la vivència de la fe. Per a molts xiquets i joves que estan en l’època en la qual haurien de ser iniciats en la fe cristiana, els pares ja no són un punt de referència, perquè com a conseqüència de l’ambient de secularització en moltes llars es viu una profunda desafecció cap a lo cristià. En moltes famílies són els avis els qui conserven la tradició viva de la fe, els qui ensenyen les primeres oracions als néts i els inicien en ella.

Donada la importància que actualment té la relació dels avis amb els néts per a la seua educació, ja que per les exigències del treball dels pares la relació entre ells és més freqüent, aquest testimoniatge, encara que mai podrà substituir el dels pares, és molt important per a la transmissió de la fe.

*Bisbe de Tortosa