El passat 3 de juliol vam celebrar la festa de l’apòstol Sant Tomàs. M’agradaria comentar dos moments de la seua vida que apareixen narrats en el quart evangeli, perquè en ells se’ns revela un aspecte de la personalitat d’aquest deixeble del Senyor: estem davant un apòstol que no s’acontenta amb escoltar l’ensenyament de Jesús, sinó que vol entendre-l; i que tampoc té prou amb escoltar el testimoniatge dels altres apòstols, sinó que vol assegurar-se que aquell a qui diuen que han vist és el Senyor.

Durant l’últim sopar Jesús vol tranquil·litzar als deixebles davant la imminència de la seua mort. Es refereix a ella com una anada a la casa del Pare i els diu: «allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta». Davant aquestes paraules, Tomàs li pregunta: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?». És la reacció d’algú que davant la dificultat per comprendre no es queda callat, sinó que té la inquietud de preguntar per arribar a una comprensió més profunda.

Al capvespre del dia de Pasqua, Jesús es va aparèixer als deixebles sense que hi fos Tomàs amb ells. Quan després li van dir que l’havien vist, Tomàs té dificultats per acceptar el testimoniatge dels altres apòstols i vol assegurar-se que aquell a qui han vist és realment Crist. La prova de la identitat del Ressuscitat són les ferides causades pels claus i la nafra del costat obert. Als vuit dies, quan Tomàs estava present, el Senyor es va tornar a aparèixer i li va fer veure que realment era ell mostrant-li les nafres. Tomàs va reaccionar formulant la confessió de fe en Jesús més gran que trobem en el Nou Testament: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20, 28).

El testimoniatge d’aquest apòstol ens ha de fer pensar que la inquietud per conèixer i comprendre millor la nostra fe no és signe de feblesa o mediocritat, sinó que és beneficiosa per a qui pregunta i per als demés.

*Bisbe de Tortosa