El 25 de març, solemnitat de l’Encarnació del Fill de Déu, celebrarem la Jornada per la Vida. Jesucrist, en fer-se home, va assumir una naturalesa en tot semblant a la nostra i va viure, des del moment de la concepció fins a la mort en creu, una existència plenament humana amb totes les conseqüències. No hi ha cap experiència autènticament humana que Ell no haja fet seua. En la resurrecció ens va obrir l’horitzó cap a una vida de plenitud en Déu. D’aquesta manera, el caràcter sagrat de tota vida humana queda reforçat. El seu valor no depèn d’una pretesa qualitat considerada en termes de benestar físic, psicològic o sociològic.
En la història de moltes persones es fa present el misteri del dolor i la malaltia. Els qui passen per moments de sofriment s’enfronten a experiències difícils i, en moltes ocasions, passen a dependre dels altres. Es pot caure en la desesperança perquè és difícil trobar sentit al sofriment, se senten cansats o arriben a pensar que són una càrrega. Si a aquesta pèrdua de l’esperança unim l’oblit de la dimensió transcendent de l’ésser humà que caracteritza la nostra situació cultural, ens trobem amb el fenomen de l’extensió de la idea que posar fi a una vida que aparentment «no val la pena ser viscuda» és «més humà». A la legalització i l’acceptació social de l’avortament li segueix la de l’eutanàsia. Tot és manifestació de la pèrdua de l’esperança cristiana en la nostra cultura.
Els bisbes de la Subcomissió Episcopal per a la Família i la Defensa de la Vida han elaborat un important document titulat Sembradors d’esperança: acollir, protegir i acompanyar l’etapa final d’aquesta vida. En ell ens recorden que l’ésser humà ha sigut creat per a ser feliç, i que rebutjar el dolor és just, per la qual cosa els professionals de la salut tenen l’obligació ètica de suprimir-lo. Però provocar directament la mort d’una persona no és moralment acceptable. Porta a una deshumanització del sofriment i del final de la vida.
*Bisbe de Tortosa
