Hi ha discursos de mirar-se al melic i revindicació d’allò propi que poden fregar el ridícul, allò que diuen el chauvinisme de creure que allò teu és millor perquè eres el centre del món.
Però hi ha maneres de reivindicar allò teu simplement perquè és teu, ni millor ni pitjor que el dels demés, i per això, reclamar l’espai en el món de la teua realitat, de la teua peculiaritat, és també demanar pluralitat, diversitat, matisos, un món que fuig de la uniformitat perquè no és uniforme. Els pobles ho són perquè naixen d’una realitat geogràfica, històrica, econòmica... concreta, d’una evolució i d’uns fets en el temps i esdevindres que els fan ser el que són, i no donar-li valor a eixes especificitats és absurd. Per això, tots i totes hem de tindre un espai, i valor d’acord amb el que som perquè tots som únics i úniques.
Per això, defensar primer el teu entorn, el teu mode de ser en el món, no és un acte d’egoisme, sinó d’estimar el que eres, sense pensar-te millor, però tampoc pitjor que la resta de realitats. Voler anar cap a models homogeneïtzadors, on les majories volen que les minories siguen com ells, assimilar-les i desdibuixar els sues trets, és una temptació perversa; si es perd una llengua, una cultura, un poble, és com si es perguera una espècie animal o vegetal, és empobrir.
Per això me fan por els discursos homogeneïtzadors, perquè ningú guanya res, i tots i totes perdem molt, i apliqueu-lo a l’àmbit que vulgueu. H
*Portaveu d’Iniciativa comarques de Castelló-Compromís
