+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 

Opinión

 

A fondo

‘Spain isn’t different’

Ens situem dins d’una generació que no li fa mal Espanya, ni l’entenem des de la diferència

 

José Martí José Martí
27/05/2020

L’ombra del franquisme és allargada i de vegades està present fins en postures que es creuen profundament antifranquistes. El Spain is different, no tan sols ha sigut un eslògan turístic del franquisme, ha estat també una interpretació molt generalitzada de la nostra història. És veritat que el franquisme ja partia de precedents històrics. La generació del 98 desenvolupa àmpliament eixa interpretació essencialista i derrotista de la nostra història: dolor, tragèdia, decadència, error, drama, problema... Són qualificacions que sempre estaven presents als seus escrits. Però no han sigut tan sols ells. L’historiador Pierre Vilar, tant influient en els plantejaments d’esquerra, també fa palesa una visió de la nostra història com a fracàs i Salvador de Madariaga, Menéndez Pidal, Américo Castro, Sánchez Albornoz i molts més, advoquen per aquests plantejaments essencialistes que amb la Guerra Civil tenen el seu màxim argument. A més a més de desorganitzats, individualistes i passionals erem fratricides, propensos a l’enfrontament i a l’odi. La famosa pintura negra de Goya, Duelo a garrotazos, seria la quintaessenciada expressió gràfica del nostre caràcter i la nostra història.

Per descomptat, eixa no és la nostra visió. Ni anomalia, ni dolor, ni fracàs, amb llums i ombres, amb les seus especificitats i particularitats, la nostra és la història d’un país europeu més. Ens situem dins de tota una generació que no li fa mal Espanya, ni l’entenem des de la diferència i l’anormalitat. I sortosament no estem sols. Als anys cinquanta Francisco Ayala ja comença a veure les coses de forma diferent. Vicens Vives, Caro Baroja i José Antonio Maravall desenvolupen una comprensió distinta de la història d’Espanya en la que l’homologació a qualsevol altre país europeu és la seua característica essencial. Santos Julià, Álvarez Junco, Juan Pablo Fusi o John Eliott són historiadors actuals que refrenden aquest plantejament. Malgrat els problemes, vicissituds, diferències i particularitats, no caben lectures essencialistes, basades en caràcters genètics o nacionals a l’hora d’explicar les històries de les societats; més enllà d’estirps de Caín o de tristos destins, la nostra història és la d’un país més de les societats occidentals.

Spain isn’t different i amb motiu de la dissortada pandèmia la societat espanyola ho ha demostrat una vegada més. El seguiment de l’ordre de confinament i de l’estat d’alarma ha sigut realment exemplar. Tots junts de manera ordenada, regulada i disciplinada ens vam quedar a casa. Al parèixer, vam ser un dels països europeus que de manera més estricta va desenvolupar el confinament. Després, com als telediaris la notícia és l’anècdota i no la categoria, se’ns mostra a la persona o grup de persones que s’ha saltat el confinament i no als milions que l’han seguit. Això fa que sovint ens arribe una versió distorsionada de la realitat que alimenta lectures negatives o catastrofistes. Però, sortosament no és així.

DISSORTADAMENT eixa unanimitat social no està tenint la seua translació a la política. I el seguiment de les sessions parlamentàries per votar la continuïtat de l’Estat d’Alarma no són molt edificants. La crida constant del president del Govern al diàleg, a la unitat i al consens no tenen ressò en alguns partits i, sobretot, en el principal partit de l’oposició. És una verdadera llàstima. Segurament no tot s’ha fet bé, hi ha hagut errades i la singularitat i excepcionalitat de la situació ha marcat una gestió que ha estat orientada per la plena voluntat de donar resposta a la pandèmia i per criteris sanitaris i científics.

Encara som a temps. Si la crisi sanitària està remetent, la crisi econòmica i social cada vegada serà més evident. La resposta conjunta dels partits de govern es fa necessària. A la Diputació de Castelló estem fent-ho possible, en el món local està sent possible, la Federació Espanyola de Municipis i Províncies també es pronuncia des del consens. El municipalisme dóna un exemple que ha de tenir efecte. L’aportació per a l’eixida de la crisi del PP, un partit de govern, clarament institucional, liberal-conservador i de provada vocació europeista, és absolutament necessària. La ciutadania l’espera.

*President de la Diputació