Fa pocs dies coneixíem la suprema barbàrie d’un Tribunal Suprem que imposa que territoris que comparteixen llengua no puguen utilitzar-la per comunicar-se. A Europa ningú entendria un desgavell així. A Suïssa, els cantons es poden comunicar entre ells en qualsevol de les llengües oficials. A Finlàndia també es pot fer servir indistintament suec o finés, les dues també oficials, tot i que el suec solament té al voltant d’un 5% de parlants. Al nostre país això ha passat fa uns dies a estar prohibit.
Les autonomies amb una segona llengua oficial representen quasi un 50% de l’Estat. Podria haver un camí intermedi entre la civilitat d’un país amb una educació exquisida com Finlàndia i la barbàrie de països amb cap respecte per les minories com Turquia. Espanya agafa Turquia com a model, amb les seues denúncies per violar tots els drets humans incloses.
Hi ha un concepte que sovint esmenten líders mundials com el Dalai-lama: el «genocidi cultural». És genocidi al capdavall perquè si bé és cert que no acaba directament amb la vida de persones concretes, tanmateix sí que les extermina com a grup, com a societat. A una societat la cohesiona la seua llengua i cultura, quan les extingeixes deliberadament acabes amb eixa societat i això significa aquest concepte.
Des d’Almansa fins als nostres dies tot ha estat un clar projecte d’extermini cultural. L’imperialisme, com un alacrà, acaba atacant-se a ell mateix, embogit pensant que fins i tot ell mateix és l’enemic. Espanya podria redescobrir-se, donar valor a la seua varietat i riquesa, aprofundir en els avantatges de ser una societat multilingüe. Prefereix, malauradament, la via de la «barbàrie suprema».
*Regidor Compromís per Vila-real
