Sembla que la Diputació i el diputat d’Esports, Luis Martínez, s’han adonat que la institució era propietària d’una piscina fa només tres mesos, quan l’empresa a la qual el PP li va atorgar la concessió va arribar a la fase de preconcurs de creditors, ofegada pels deutes. Però tot va començar abans, quan els castellonecs van haver de pagar més de sis milions d’euros perquè la ciutat tinguera una piscina provincial, instal·lació que cediren a una empresa privada.

Més de deu anys després, l’empresa ens deixa el deute; els treballadors, al carrer, i els usuaris, sense servei. I deien els del PP que aquest és un model ideal i que no ens anava a costar ni un euro. Eren altres temps, on es construïa a lo grande: piscines provincials que eren d’ús local; aeroports sense avions; hospitals fantasma, i un servei de medicina esportiva muntat amb l’objectiu que el jefe es fera una foto amb esportistes d’elit.

Podríem omplir aquest espai només amb exemples d’aquest tipus. Són com un camp ple de mines que van explotant i l’actual president de la Diputació, Javier Moliner, hauria d’anar amb compte. En aquests moments, estem vivint un nou capítol del serial Salvem la piscina, concretament, el de la recuperació de la concessió per culpa de l’impagament de l’empresa. Un altra vegada el PP ha fet tard. Per què no li van demanar que abandonara la concessió en 2015 quan aquesta va presentar una petició de reequilibri econòmic?

Dos anys després, ens trobem amb què s’hauran de pagar a una nova empresa 118.000€ de previsió de pèrdues, i que, encara que siga durant poc de temps, la Diputació haurà de cobrar directament els rebuts dels 1.400 socis que es preveu tindre. I tot açò, enmig d’una baralla judicial entre la institució provincial i l’empresa. Afortunadament, als treballadors se’ls ha garantit la subrogació del seu lloc de treball. Però és l’única notícia positiva. El serial, lamentablement, continuarà.

*Portaveu del grup Compromís a la Diputació de Castelló