Juliol era el mes de l’aigua, aquell temps repartit entre les platges de la Malvarrosa, el Saler, l’assut d’Antella i el riu Xúquer amb els seus perillosos corrents. València i Gavarda eren l’epicentre dels dies infantils, dels meus primers passos adolescents, d’aquells aplecs a Gandia i de la Fira de Xàtiva. Juliol era el mes que la meua família viatjava a València, a l’agost acudíem a la sega a Conca.
Juliol era vacances i va ser el mes que va començar a lligar-me feliçment a aquesta terra i sempre remou records que he gravat en la memòria. Els setanta, els vuitanta, les meues primeres manifestacions reivindicant l’autonomia, amb el Valencia Semanal sota el braç i les quatre barres en el cor, aquelles nits valencianes en el Carme esquivant als grups feixistes que atacaven pels carrers del Café de la Seu, els mateixos guerrilleros de Cristo Rey que pretenien marcar els dies a Madrid colpejant i assetjant als qui defensàvem democràcia i llibertat, els mateixos que van fer esclatar diversos còctels molotov en la Facultat de Periodisme en l’inici dels anys vuitanta, els mateixos que van assassinar a Yolanda González, militant de Joventuts Socialistes. Aquells anys van ser durs, però apassionants. Era el punt real de partida per a un país que volia tota la llibertat i tota la democràcia.
Ara acabem de celebrar 40 anys de democràcia. L’alegria de votar era tremenda, l’orgull, l’alliberament d’haver soterrat al feixista. Jo encara no podia votar en les primeres eleccions, però vaig acompanyar al meu pare que, sent militar, de Farmàcia on no semblaven militars, votava a Tierno Galván i, després de la cua per a arribar a la urna, escollia papereta i amagava el sobre per si es transparentava el logotip del PSP en aquells col·legis electorals d’un barri militar. Aquell 1977 va ser un any tràgic i inoblidable. El 15 de juny, entre altres fites, aquest país va tornar a votar després de quaranta anys de dictadura. I vam aprendre a blindar la democràcia, la llibertat, la convivència.
Cal recordar aquells anys, els setanta, els vuitanta, amb el seu 23 de febrer, aquells temps també en el País Valencià amb la justa reivindicació de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Cal recordar d’on venim per a decidir i celebrar cap a on anem. Ací hem encès les llums després de 20 anys de foscor política, l’èxit d’una ciutadania digna i lluitadora que ha decidit alliberar i estimar les institucions autonòmiques.
*Periodista
