No és fàcil escriure en dies com aquests. Explicar el catàleg d’accions més o menys visibles que l’equip de govern de Castelló ha pres les últimes setmanes era una opció. Parlar de l’extraordinària tasca més visible dels companys de Benestar Social i Seguretat però també de les mesures en matèria econòmica, de recursos humans o de tramitació interna com contractació que tal vegada acaparen menys titulars però que són igualment importants. Però hi ha certes dates que s’assenyalen en el calendari perquè saps que en eixa setmana el tema de l’article d’opinió ve quasi definit per les circumstàncies. En desembre solem escriure dels pressupostos i de les activitats de dinamització que prepara l’Ajuntament. Gener és data per a parlar de propòsits d’any nou i objectius del govern municipal i al febrer mai s’escapa l’article dedicat a Carnestoltes al Grau (quin Carnestoltes vam viure!). I la setmana després de Magdalena m’agrada fer balanç de les nostres festes i agrair la tasca a tots aquells que les fan grans: ciutadania, i en particular, món de la festa; brigades i, en general, personal de l’Ajuntament, etc.

Doncs hui tocava fer balanç (perquè hui és dijous post no-Magdalena) i enguany havia pensat fer-lo des d’un prisma més grauer. Jo els volia parlar avui de com havia gaudit el Grau de les festes de Castelló, de com portem els nostres balls regionals al Pregó, de com pugem orgullosos a la Magdalena pel camí de la Pedrera o com la nostra Gaiata 12 llueix orgullosa el nom del Grau per la capital de la Plana (encara que mai s’acabe d’entendre el nostre innovador monument). També volia parlar de com anaven a venir al Grau en les pròximes setmanes navilis de tot el món en la tercera edició d’Escala a Castelló.

Però tot ha canviat des que a mitjan març un maleït virus que venia de la Xina va arrasar molt més que el 75 aniversari de les nostres festes. Es va emportar la nostra rutina, la nostra manera d’entendre i viure la vida. Ja no ens relacionem igual, ara valorem coses que abans no li donàvem importància i ara ja ni ens recordem de coses que abans eren prioritàries per a nosaltres. I al Grau, li ha llevat, encara que només siga una mica i temporalment, l’alegria que li caracteritza. Vaig sortir ahir mateix a comprar al supermercat i les converses, bromes i riures s’han convertit en un silenci eixordador i en un continu encreuament de mirades que demanen a crits la distància de seguretat. És dur. Molt dur veure com un poble tan obert com el Grau sembla que hui viu en blanc i negre.

Però tornarem al color. No sabem ni quan celebrarem Sant Pere, ni Verge del Carme, ni les festes del Serrallo, ni Escala a Castelló però sí que sabem que quan ho celebrem el Grau donarà el millor que té: la seua gent i la seua forma alegre d’entendre la vida. Tornarem a desprendre eixe saber viure la vida que ens caracteritza sense oblidar les lliçons que ens està donant aquesta crisi. I llavors amanirem el que realment és important amb navilis històrics en el nostre port, amb mascletaes, bous al carrer, sopars de pa i porta i peregrinacions al Castell Vell per la marjal. Però per sobre de tot ho endolcirem amb moltes ganes de viure.

*Portaveu de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló