Fa sols 4 mesos, amb tot el país confinat a casa, però amb la moral col·lectiva alta per portar sols unes setmanes d'Estat d'Alarma, s'instal·lava en el sentit comú momentani la necessitat de transformar en profunditat moltes de les dinàmiques de vida: solidaritat en els veïnats, discursos sobre no deixar a ningú enrere i sobre blindar la sanitat pública, necessitat de diversificar l’economia i donar suport als sectors confirmats com a essencials...

Unes setmanes després, el desgast anímic havia fet mal i pràcticament tot el món es llançava a recuperar les velles costums a tota velocitat. Les administracions entràvem en eixa espiral i tots corríem per desescalar, per intentar salvar la temporada turística oblidant-nos ja de les reflexions de fons, cegats per les llums roges enceses per la caiguda del PIB, forçant de nou al sistema sanitari (amb un sistema de rastreig deficitari) per xafar a fons l'accelerador de la vella normalitat. Este cap de setmana, després de dos mesos de provar el comportament col·lectiu amb una nova normalitat tova i també la capacitat de rastreig dels sistemes sanitaris, i una volta confirmada que ni amb restriccions mínimes s'evita el colp al turisme, es van prendre mesures més restrictives per intentar frenar els rebrots: oci nocturn tancat i restriccions en hosteleria. Arriscar la salut pública per salvar l'economia s'ha demostrat mala política i ara toca recular.

Mentre eixe dilema ocupava el debat públic, la recuperació de les classes en col·legis i instituts ocupa un lloc secundari en l'agenda, amb equips directius desbordats i una complicadíssima incertesa que, en cas de no resoldre's, tindrà un enorme impacte econòmic a curt termini (per la impossible conciliació laboral i la inevitable pèrdua de rendiment, per no parlar de les conseqüències quotidianes per a les famílies) i també un desequilibri social a llarg termini en les generacions afectades que caldrà reequilibrar. La gran aposta del Govern per evitar la fractura social durant esta crisi és l'Ingrés Mínim Vital, que havia de començar a desvincular els drets socials de l'accés al treball i afavorir la conciliació. Aprovat finalment per consens, des de juny està atrapat en la debilitat d'una estructura de la Seguretat Social envellida per 10 anys sense oposicions i sense solucions amb les autonomies ni els Ajuntaments, amb xifres d'expedients aprovats molt per baix del que necessita el país (600.000 peticions, sense xifres d'ingressos expedits). Setembre ja està al girar la cantonada, intentem almenys recuperar estes tres assignatures pendents. H