Podem imaginar la situació de desconcert en què es trobarien els deixebles després de la mort de Crist: ho havien deixat tot per seguir Jesús i humanament parlant tot havia estat un fracàs. Res del que esperaven o imaginaven s’havia realitzat. Junt amb aquesta desil·lusió per unes expectatives no complides, segurament tindrien altres dubtes més profunds: el Senyor havia passat pel nostre món fent el bé, estimant a tots, oferint el perdó de Déu als pecadors, curant els oprimits pel diable, sembrant esperança en el cor dels qui patien, lluitant per la justícia, dient la veritat… I la resposta del món havia sigut la incomprensió i el rebuig. Jesús en la creu és la imatge del just perseguit injustament, del triomf de la mentida sobre la veritat, de l’odi sobre l’amor, del mal sobre el bé, de la mort sobre la vida.

Podem imaginar els interrogants que es plantejarien: Quin Déu és aquest que abandona el just posant-lo en mans dels pecadors? Si aquest ha sigut el final de Jesús, val la pena continuar lluitant per la veritat i el bé? No és Jesús un més en la llarga sèrie de víctimes dels poderosos que recorre la història de la humanitat? En el matí del diumenge de Pasqua, al trobar-se amb el Ressuscitat, als deixebles se’ls obri un nou horitzó de vida i d’esperança: Jesús no ha estat abandonat per Déu. La seua mort, que ell havia viscut com el moment de l’amor més gran i de l’entrega plena en favor de tots, no l’ha portat al fracàs sinó a la victòria: al triomf de la veritat sobre la mentida, de l’amor sobre l’odi, del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort.

La resurrecció de Crist trastoca els valors i els criteris del nostre món: Qui havia estat menyspreat i expulsat del món es mostra victoriós, i els qui aparentment havien vençut han quedat derrotats. Déu ha posat les coses en el seu lloc: la prepotència del mal ha sigut vençuda per l’omnipotència de l’amor.

*Bisbe de Tortosa