El drama de la immigració és noticia i, en aquest cas, han calgut 19 dies de desesperança perquè el Govern espanyol plantejara solucions, totes elles impregnades de postureig, ja que van oferir la destinació més llunyana dintre dels ports accessibles des de Lampedusa, el d’Algesires, situat a quatre dies i 21 hores més a sumar a la travessia, sabent la velocitat de vuit nucs que portaven.
Després d’aquesta fase de tardanes bones intencions, el Govern continua coronant-se amb declaracions com la de «no quiso entrar en Malta y se fue a Italia», que ben bé em recorda, aquesta estratègia d’eludir responsabilitats, al que ocorria el mes passat negociant l’acord d’investidura. Però més greu em pareix el plantejament de denunciar l’Open Arms per «no tener el permiso para rescatar» quan la tasca de salvament de l’oenegé és encomiable i la llei del mar compta amb l’obligació moral de prestar auxili a aquelles persones que es troben en perill, com ho faríem en carretera.
No podem permetre que es qüestione el rescat de persones, entregar-nos els uns pels altres, salvaguardar-nos... Tots som membres d’una mateixa terra. Aquestes persones han sigut salvades d’una mort segura. No oblidem que els protagonistes d’aquesta història són persones, menors, joves i majors fugint d’una situació de guerra i amb l’esperança de trobar, no sols un futur millor, sinó un refugi. Aturem el patiment, reduïm el nombre de víctimes del Mediterrani central, on més persones perden la vida des de 2014. I aprofite per a recordar al president en funcions el que ell mateix va dir per a convidar a la reflexió: la satisfacció personal d’haver salvat la vida de 630 persones fa que pague la pena dedicar-se a la política.
*Compromís per Vila-real
