Cadascú té el seu lloc, orígens i arrels. Podem viatjar, moure’ns, fins i tot podríem estar llargues temporades fora. Tot i això, sempre solem tindre un punt de referència, des d’on partim. La mare de Déu de Gràcia, tanmateix, en té dos de fixes: el de partida i el de tornada. En la nostra cultura més ancestral, aquests viatges de les imatges sagrades són molt habituals. També les fonts, els rius o les coves solen acompanyar a les maredeuetes de molts pobles. Recordeu el conegut cas de Fàtima o Nostra Senyora de Lorda. És una constant en la literatura popular del sud d’Europa i Vila-real no és un cas diferent.
Al mateix temps, en la cultura mediterrània, sol destacar-se la maternitat divina. El dogma de la mare deípara (que ha parit a Déu) és predominant arreu del territori on es parla la nostra llengua i el costum de dir «Mare de Déu», de fet, troba el seu origen en un antiquíssim Concili Ecumènic del segle IV. Forma part també del mateix ritme habitual de les nostres vides. L’ermita és un lloc que convida a la reflexió, el descans i la meditació. En canvi, al poble gaudim de la festa, però també treballem o vivim habitualment. Per això, la mare de Déu de Gràcia, en la seua doble vessant, la més propera a la divinitat i la més pròxima a la humanitat, baixa del cel a la terra en un signe de gràcia especial cap al nostre poble i aprofitem per gaudir i passar-ho bé, sense oblidar novament que hi ha un punt de partida: el dels valors més profunds de la nostra societat.
Ara que la nostra mare de Déu torna al seu lloc de partida desitge que tothom tinga una bona nova entrada a la vida habitual i que trobem el lloc que ens pertoca a cadascú per a tractar de ser feliços.
Visca la mare de Déu de Gràcia!
*Regidor de Tradicions i Normalització Lingüística de Compromís per Vila-real
