Virtut cívica

No haurà sigut gens estrany que aquests dies davant l’apercebiment d’algun agent d’ordre a alguna persona per no dur la careta o fumar sense guardar la distància social, l’individu haja contestat iradament que ell és lliure, que es ficaria la careta si li donava la gana, i que si agarrava el virus ja el curarien els que tenen l’obligació de curar-lo que, per això cobren i per això ell pague els seus impostos. Aquesta resposta sobirana de gent irresponsable que per damunt de qualsevol norma estan dispostos a fer la seua real gana i, si alguna cosa va mal, ja el salvarà papà Estat , suposa un autèntic perill per a les democràcies modernes i una nefasta concepció de la nostra comú i compartida condició de ciutadans i ciutadanes d’un Estat democràtic de dret.

Molt al contrari, ara més que mai, cal reivindicar la virtut cívica. No ens referim a un sentit individual i perfeccionista de virtut que està lligat a una concepció transcendent del bé o de la vida bona, ni a un sentit reduccionista, limitat o estret del terme. Molt al contrari, des dels grecs i en el món clàssic, virtut és sinònim de força, de vigor, de recerca de l’excel·lència, d’energia en el fer i de capacitat en l’obrar, de plenitud vital i pública. Per això entenem la virtut cívica com a força de ciutadania, com a vocació pública, com civisme però amb més força com a civilitat o ciutadania.

Aquesta concepció es fa reivindicar una visió forta de ciutadania que es materialitza i pren cos en tres aspectes. Primer, el ciutadà/na exigeix drets i assumeix responsabilitats perquè sap que els drets que estem dispostos a exigir naixen de les responsabilitats que estem dispostos a assumir. Els drets no són presents, ni regals que l’Estat es concedeix com un deu generós i omnipotent. No són gratuïts sinó fruit de la reciprocitat i el reconeixement que uns ens devem als altres. Segon: El ciutadà o ciutadana no tan sols obeeix i respecta les lleis de l’Estat social i democràtic de dret, sinó que constreny amb les seues exigències i reclamacions al govern d’eixe Estat perquè no s’acomode, no es dorma i estiga sempre atent als interessos de la gent. És el que es coneix com a disputabilitat democràtica o democràcia contestaria. I tercer, el ciutadà o ciutadana exercita la seua condició de tal i es compromet amb la civilitat fent-la valdre mitjançant la sanció cívica o la sanció social. No podem esperar que les autoritats públiques sancionen totes les transgressions o les faltes de civisme, els ciutadans són custodis de la seua civis i s’impliquen en la reprovació de l’incívic, del que no ens respecta, del corrupte, del gorró social. Ja sabem que és més fàcil ser individus particulars, cosumidors aillats, accionistes maximitzadors dels beneficis d’una empresa que és l’Estat; no és això, es tracta de ser ciutadans amb tota la força que expressava Charles Laughton al final d’eixa magnífica pel·lícula que era Esta tierra es mía , de Jean Renoir .

P. Pettit , el gran teòric del republicanisme cívic, en el qual ens recolzem en aquest apropament a la idea de virtut cívica, va encunyar un terme molt interessant, és el de la «mà intangible» de les relacions socials assentades en la consideració i el respecte mutu. Entre la «mà invisible» del mercat i la «mà de ferro» de la burocràcia i el control estatal, està la mà intangible, difusa, volàtil però present, viva i activa de la bona gent, del bon ciutadà, responsable, madur, silenciós quan cal i crític i reivindicatiu quan cal ser-ho. Aquests ciutadans i ciutadanes són els que sostenen, sense cap dubte, tot l’edifici de la sociabilitat. I aquests ciutadans i ciutadanes ara es fiquen la careta, es llaven les mans i respecten la distància social. H

*President de la Diputació de Castelló