Així repetint aquestes dues paraules i amb uns senzills acords, comença un dels himnes punk, aquell que cantava Eskorbuto. «Es el fin, al fin. Es el fin, el final», continua. Com que tot arriba, avui els parlaré d’un final. Però no del final de l’any, que per a mi és el principi de nous projectes i el moment de fer nous propòsits.

Em refereix a un final esperat. Un final de justícia. Un final que el bipartidisme havia retardat de manera vergonyant. Un final que presenta nous reptes. Però un final necessari, perquè la seua sola existència suposava un greuge a les nostres comarques i al País Valencià que no podíem tolerar més.

Supose que ja s’hauran adonat que els estic parlant del peatge de l’AP-7. A la fi, aquest 31 de desembre a les 22.00 hores s’acaba el fet d’haver de passar per caixa, després de dècades de greuge. En Compromís sempre hem lluitat perquè és fes justícia. La fi del bipartidisme ens va permetre fer la pressió necessària perquè aquells que havien allargat la concessió de l’autopista hagueren de recular i acceptar el seu rescat, com havien fet en altres indrets del territori de l’Estat.

Aquest peatge hauria d’haver finalitzat el segle passat i, amb excuses, els populars i els socialistes van allargar un pagament injust que sols beneficiava uns pocs, mentre perjudicava moltíssim la nostra mobilitat i la nostra indústria i economia productiva. Sobretot, si tenim en compte que el corredor mediterrani, ni està, ni l’esperem.

La desaparició del peatge de l’AP-7, encara que arriba tard, és una qüestió de justícia territorial. Fins ara, érem els castellonencs i castellonenques els que per un costat pagàvem peatges i, amb els nostres impostos, manteníem les autovies d’altres províncies. Curiosament, amb l’arribada de la gratuïtat de l’AP-7, han arribat altres debats, que estaven soterrats. Perquè resulta que les autovies gratuïtes estaven en altres comunitats autònomes o anaven en direcció Madrid.

La pregunta que algunes veus interessades deixen caure és qui pagarà tot açò. Ara, hi ha més quilòmetres d’autovia que mantenir. I, ací, la solidaritat va per barris. Mentre les autovies cap a Madrid i les radials eren debades, ningú deia res. Però quan és un eix transversal en la Mediterrània, ací salten les alarmes.

Després, ve el debat de la mobilitat sostenible i el cost ecològic. On queda la màxima de qui contamina paga? Com que caminem cap altres models de mobilitat, si obrim carrils d’autovia sense parar, invertim ací o en el corredor? O necessitem les dues xarxes? I l’altra qüestió és com conviuran els vehicles particulars amb els de mercaderies, sobretot, amb eixos avançaments entre camions amb limitador de velocitat.

Ja veuen, avui finalitza una injustícia i un greuge al nostre país, però comença el temps de fer altres reflexions i donar resposta a altres reptes als quals haurem de fer front. I mentre treballem per aconseguir una mobilitat justa i sostenible per a tothom, ara sí, bon any nou!

*Portaveu del grup municipal Compromís per Castelló i diputat provincial